Sense ajudes suficients i sense un desplegament àgil de la llei, existeix el risc que els objectius quedin sobre el paper

L’amiant és una de les herències més tòxiques que ha deixat el desenvolupament industrial del segle XX. Durant dècades es va utilitzar massivament en naus, granges, magatzems i habitatges per les seves propietats aïllants i el seu baix cost. Avui sabem que es tracta d’un material altament perillós per a la salut i responsable de milers de malalties i morts arreu d’Europa. Malgrat que la seva comercialització està prohibida des de fa més de vint anys, continua formant part del paisatge quotidià de molts pobles i ciutats. L’aprovació al Parlament de la llei per a l’erradicació de l’amiant és, per tant, una bona notícia. Catalunya es dota d’un marc legal que obliga les administracions a identificar i retirar aquest material, crea instruments de planificació i seguiment, estableix sancions per als incompliments i reconeix les víctimes d’una problemàtica que durant massa temps va quedar ignorada. És un pas necessari i llargament reivindicat per entitats, afectats i professionals que fa anys que alerten dels riscos de mantenir aquest material als edificis. Però una llei, per si sola, no és la solució. Les xifres continuen sent molt altes. A Catalunya encara hi ha prop de 122.000 cobertes amb presència d’amiant, que sumen unes 683.000 tones de material. Bona part d’aquesta realitat és visible a les comarques d’Osona, el Ripollès i el Lluçanès. Vic, Manlleu o Gurb figuren entre els municipis amb una major concentració de fibrociment, fruit d’un passat industrial i agrícola-ramader que va recórrer massivament a aquest material. El gran repte serà convertir les bones intencions en actuacions concretes. La retirada de l’amiant és complexa i costosa, especialment per a particulars, petites empreses i explotacions agràries. Sense ajudes suficients i sense un desplegament àgil dels instruments que preveu la llei, existeix el risc que els objectius quedin sobre el paper. L’experiència de Sant Pere de Torelló, arran de la pedregada de l’estiu del 2024, demostra que quan hi ha recursos i determinació es pot avançar ràpidament. La retirada massiva de cobertes malmeses va permetre eliminar bona part de l’amiant existent al municipi i convertir una situació excepcional en una oportunitat per accelerar-ne l’erradicació. Aprenguem de l’exemple.

Sense ajudes suficients i sense un desplegament àgil de la llei, existeix el risc que els objectius quedin sobre el paper

Editorial | La llei contra l’amiant com a punt de partida