El feminisme, com altres grans lluites socials i amb tota l’autocrítica que calgui fer, està en el punt de mira d’una onada conservadora

La reivindicació d’aquest 8-M, Dia Internacional de les Dones, se centra en les cures: l’atenció que tots necessitem, hem necessitat o necessitarem segons el moment del cicle vital en què ens trobem, ja sigui la infantesa, la vellesa o una situació de malaltia. Per què les dones han de continuar sostenint, de manera individual i sense suports, les cures familiars? Per què el sector laboral d’aquest àmbit –treballadores de residències, serveis d’atenció domiciliària o auxiliars clíniques– és un sector feminitzat i precaritzat, amb unes condicions laborals inferiors a la resta? Per què hi ha tantes dones, sovint migrants, que fan aquesta feina al marge de la legalitat i, per tant, en condicions indignes?

A més del desgast físic i emocional a què estan sotmeses, moltes d’aquestes dones arriben a l’edat de jubilació amb pensions més baixes, conseqüència de trajectòries laborals marcades per la precarietat, la discriminació salarial o la renúncia a una carrera professional per dedicar-se, en part, a les cures. El 86% de les excedències per fer-se càrrec d’un familiar encara les sol·liciten les dones. Això fa que tinguin més del doble de contractes a temps parcial que els homes, així com més contractes fixos discontinus i una taxa de temporalitat més alta.

Cal seguir avançant cap a una igualtat real entre homes i dones que, malgrat els progressos dels darrers anys, continua sent manifestament injusta. Per exemple, les dones encara cobren gairebé un 20% menys, les seves pensions són un 27,8% inferiors, el 58% de les persones aturades són dones i la seva presència en càrrecs directius es manté un 48% per sota de la dels homes. El sistema, per tant, encara és lluny de ser igualitari.

És per tot això que les reivindicacions del 8-M són més necessàries que mai. Cal visibilitzar aquestes injustícies, especialment en un moment en què hi ha risc de regressió, de perdre molts dels avenços aconseguits en els darrers anys. El feminisme, com altres grans lluites socials i amb tota l’autocrítica que calgui fer, està en el punt de mira d’una onada conservadora que es tradueix en el creixement de l’extrema dreta. És imprescindible, per tant, reivindicar una igualtat que mai ha estat real i que ara, a més, es veu amenaçada i qüestionada.