La delinqüència, en molts casos, va associada a la pobresa, les desigualtats, la marginació o les addiccions. Si no l’afrontem també des d’aquí, ens enganyem tots plegats

El nombre de delictes i faltes ha disminuït prop d’un 7% a la ciutat de Vic durant el 2025. La xifra encara és més alta (10%) si es tenen en compte les dades de gener de 2025 a gener d’aquest any. La seguretat és, avui dia, una de les principals preocupacions dels veïns de Vic, com també dels de les principals ciutats del país. Per això és important treballar-hi des de diferents flancs.

Cal un treball policial. No només amb actuacions reactives, quan ja s’ha produït un delicte, sinó també anticipant-se i preveient situacions conflictives. És vital la feina de policia de proximitat: parlar amb el veí i el comerciant, tenir visibilitat, perquè moltes vegades les percepcions de la gent sobre la seguretat (o la inseguretat) no coincideixen amb les estadístiques policials. Per poder desplegar aquest model calen recursos humans. La seguretat ciutadana és competència dels Mossos d’Esquadra, en col·laboració amb les policies locals, que a Catalunya poden tenir, de manera opcional –no obligatòria–, els municipis de més de 10.000 habitants. La coordinació entre aquests dos cossos és imprescindible, però cal que els ajuntaments puguin reforçar les plantilles de les policies locals i desplegar polítiques efectives en matèria de seguretat ciutadana. També és important dotar la justícia de més recursos per agilitzar els processos. Avui està saturada.

Això és a banda del marc legal, on s’inscriu la llei de la multireincidència, aprovada fa quinze dies amb els vots del PSOE, Junts, PP i Vox. Aquesta era una demanda nascuda en moltes ciutats de Catalunya. A Vic, per exemple, hi ha nou persones que acumulen més d’un centenar de detencions en dos anys. Es feia difícil justificar davant l’opinió pública que el sistema no pugui actuar en aquests casos.

I l’últim àmbit des d’on cal abordar-ho és el social. La delinqüència, en molts casos, va associada a la pobresa, les desigualtats, la marginació o les addiccions. Si no l’afrontem també des d’aquí, ens enganyem tots plegats. L’únic que farem serà amagar el problema i traslladar-lo, tot engreixant el sistema penitenciari, però no el solucionarem d’arrel. I aquí, de nou, és una qüestió de recursos i de prioritats. No ens podem conformar només a millorar les estadístiques.