Si volem un sector primari viu i amb futur, calen mesures urgents i concretes: menys burocràcia, més acompanyament i eines per afrontar crisis climàtiques i sanitàries cada cop més freqüents

Pep Alsina és la cinquena generació de la família que es dedica a la pagesia al mas El Pujol de Calldetenes. Hi treballa des dels 14 anys, però no té relleu generacional, i amb motiu de la seva jubilació es van treure les vaques de llet. El seu no és un cas aïllat; al contrari, és un exemple molt habitual. Massa.

Segons dades de l’Observatori Agroalimentari Rural, durant l’última dècada s’han perdut la meitat de les granges de llet a Osona i s’han reduït a una quarta part al Ripollès. Ja només n’hi queden quatre, les mateixes que al Lluçanès. També s’ha reduït el nombre de porcs, condicionat pel decret de zona vulnerable per excés de nitrats al subsol, que impedeix ampliar la capacitat de les granges: si el 2014 n’hi havia 778.265, deu anys després la xifra s’ha reduït a 722.879.

Avui dia falten vocacions per continuar fent de pagès. La generació que ho ha fet fins ara estava acostumada a treballar de sol a sol, set dies a la setmana i 365 dies l’any. És un sector exposat a condicions meteorològiques cada cop més extremes –passant de llargues temporades de sequera a forts temporals– i també a crisis sanitàries: darrerament s’han patit la llengua blava, la grip aviària, la dermatosi nodular i la pesta porcina.

A tot això s’hi afegeixen una burocràcia feixuga i una cadena alimentària que sovint obliga a treballar a preus per sota del cost. Per guanyar més estabilitat i unes condicions laborals dignes, molts ramaders s’han vist empesos a integrar-se en indústries que, cada cop més, controlen el sector.
Les xifres que publiquem en aquesta edició confirmen que les reivindicacions de la pagesia no són un mantra, i que cal que l’administració passi de les paraules als fets. Si volem un sector primari viu i amb futur, calen mesures urgents i concretes: menys burocràcia, més acompanyament, inversions reals i eines per afrontar crisis climàtiques i sanitàries cada cop més freqüents. Mantenir la pagesia no és només una qüestió econòmica: és una aposta pel territori, pel paisatge i per la sobirania alimentària.