Editorial | L’art de pactar i compartir el poder
Les municipals d’aquest diumenge deixen molts titulars: la baixa participació, la irrupció de nou de l’extrema dreta i uns consistoris molt i molt fragmentats. Algú parla d’ingovernables. Caldrà que hi hagi pactes en molts ajuntaments. Això és vist com un aspecte negatiu per a molts candidats, que voldrien tenir les mans lliures per dur a terme el seu programa electoral amb una majoria absoluta sense dependre de ningú ni haver-lo de consensuar. Però és tot el contrari. Ha de ser vist com una cosa positiva. L’art de governar és també l’art de pactar i això implica compartir el poder.
Aconseguir majories absolutes cada cop és més difícil en sistemes electorals proporcionals com el nostre. I més quan hi ha una participació baixa, en què l’entrada de partits petits en els consistoris és més fàcil. En contraposició amb un sistema majoritari, la fragmentació de partits i la formació de coalicions per governar són inherents a aquesta. És la seva virtut i alhora el seu defecte. Quan no hi ha un projecte de govern consensuat, uns objectius pactats i una forma de procedir ben definida, el govern de coalició es converteix en un maldecap i un focus de discussió constant. Ho explica molt bé el politòleg Josep M. Reniu a El repte de compartir el poder, publicat per la Fundació Nexe. A escala espanyola, han calgut més de 40 anys de restauració de la democràcia perquè hi hagués un govern de coalició, el de PSOE-Unidas Podemos. A Catalunya hi va haver el primer tripartit (PSC-ERC-ICV) l’any 2003, un govern de coalició que es va repetir i va durar fins al 2019. Ara, en tres quartes parts de les comunitats autònomes espanyoles hi ha aquest tipus de govern. Ja no parlem del cas dels ajuntaments, on la cultura del pacte està molt estesa. I Osona, precisament, podem treure pit de ser avançats. El pacte d’esquerres que es va fer al govern de la Generalitat ja s’havia assajat primer a Manlleu, com també el pacte entre ERC i Junts d’aquest darrer mandat, que a diferència del del govern de la Generalitat es va mantenir fins al final. També a Vic hem vist acords a priori difícils: entre Convergència i Iniciativa. Això és la política, l’art de parlar i entendre’s.