Durant massa anys es va confiar que el mercat resoldria tot sol el problema de l’habitatge i, com s’ha demostrat, no ha estat així

L’habitatge continuarà sent un dels temes que marcarà l’agenda d’aquest nou curs polític que comença la setmana que ve. I també serà un dels punts estrella dels programes electorals dels grups polítics que es vulguin presentar a les eleccions municipals que hi haurà d’aquí a vuit mesos. I és que la taxa d’emancipació dels joves ha caigut del 41% al 31% en 10 anys a l’Estat; l’euríbor torna a acostar-se al 3%; el preu mitjà del lloguer s’ha disparat els últims anys i els promotors alerten que la construcció d’habitatge protegit continua aturada malgrat estar en boca de la majoria de partits polítics. No estem davant d’un problema puntual.

És en aquest context que s’ha d’entendre l’ofensiva que la Generalitat està desplegant per intentar augmentar l’oferta d’habitatge assequible. Al compromís de construir-ne 50.000 fins al 2030 s’hi afegeix ara la proposició de llei que ha de permetre convertir oficines, hotels i locals comercials en habitatge protegit, augmentar l’edificabilitat, afegir plantes a edificis o subdividir immobles. Govern i Comuns calculen que aquestes mesures podrien generar entre 15.000 i 20.000 habitatges en quatre anys.

A Osona, el Ripollès i el Lluçanès també es comencen a moure peces. Una vintena de municipis han ofert sòl en les dues crides de la Generalitat. N’hi ha que plantegen noves promocions i d’altres, com les Llosses, que veuen en la rehabilitació d’edificis existents una oportunitat per crear habitatge i fixar població. És important que les polítiques no es pensin només amb lògica metropolitana. La solució que serveix a Barcelona, l’Hospitalet o Sabadell no és la mateixa que serveix per a Vic o Manlleu, i encara menys per a un poble com Calldetenes o Vilanova de Sau.

El problema és que els ritmes de l’administració a vegades són massa lents. Durant massa anys es va confiar que el mercat resoldria tot sol el problema de l’habitatge i, com s’ha demostrat, no ha estat així. Davant d’una situació extraordinària com la que s’està vivint cal explorar totes les possibilitats. I cal apostar per polítiques valentes per augmentar un parc públic d’habitatge que Catalunya ha descuidat durant massa temps.