Editorial | Llums i ombres dels peatges a l’Eix i la C-17
Entre els anys 2003 i 2009 es van construir a Catalunya sis grans infraestructures amb el sistema de peatge a l’ombra. Entre aquestes obres hi havia els reivindicats desdoblaments de tot l’Eix Transversal, de Cervera a Caldes de Malavella, i de la C-17 fins a Ripoll.
A diferència del mètode de peatge tradicional, on l’usuari paga directament a l’empresa concessionària per cada trajecte que fa, en el cas de l’anomenat peatge a l’ombra és l’administració qui abona la quantitat corresponent a l’empresa constructora en funció del nombre de vehicles que hi passen. En uns anys en què no hi havia capacitat per part de l’administració per fer front a determinades inversions, es van poder executar unes obres que milloraven la mobilitat i la seguretat de les vies –no hi ha dubte que tant el desdoblament de l’Eix com el de la C-17 fins a Ripoll eren necessaris–, i es va evitar també d’aquesta manera que els usuaris de les carreteres de Catalunya, ja prou castigats, haguessin de fer front a més peatges convencionals. En els contractes d’adjudicació dels peatges a l’ombra, a més de fer front al cost de construcció de l’obra, l’empresa també es fa càrrec del manteniment durant aquest període i cal dir que en les dues carreteres esmentades no hi ha queixes de l’estat de les vies.
Aquest model té la seva part positiva, però també en té de fosques. Tots els governs de CiU que van succeir el tripartit van criticar que els diversos peatges a l’ombra implantats durant els governs de Pasqual Maragall i José Montilla són una hipoteca important pels pressupostos de la Generalitat i condiciona les actuacions de l’àrea de Territori durant molts anys. Al final, l’administració acaba pagant tres o quatre vegades més del cost real de l’obra. Per això hi ha hagut diversos intents de rescatar-les. Es va provar de fer el 2016 amb la concessió de la C-17 entre Centelles i Ripoll i l’any següent es va fer un primer intent amb l’Eix Transversal. Cap va prosperar. Ara els consellers Jaume Giró i Jordi Puigneró ho tornaran a intentar. No serà fàcil, però val la pena provar-ho per aconseguir un estalvi de 810 milions d’euros en els propers 18 anys.