En un món cada cop més individualista, i on la política ha perdut prestigi social, hi ha un cert rebuig a participar en allò públic

La politòloga Cristina Monge, guanyadora del Premi Paidós d’assaig amb el llibre Contra el descontento, diferencia entre el malestar latent a la societat i el descontentament. El primer fa més referència a problemes materials, com la manca d’habitatge, la precarietat laboral, les desigualtats o el mal funcionament dels serveis públics. El descontentament, en canvi, és una cosa més intangible: és un estat d’ànim.

El malestar se sol solucionar amb decisions polítiques efectives o amb un canvi de cicle econòmic. El descontentament, en canvi, és més difícil de redreçar perquè reflecteix una pèrdua de confiança en les institucions –des de les europees fins a les més properes, com els ajuntaments–, però també en els anomenats agents intermediaris (partits polítics, sindicats o, fins i tot, mitjans de comunicació). I aquest descontentament i manca de confiança, si no s’hi actua d’alguna manera, posen en risc el mateix sistema democràtic.

Una conseqüència directa és la desafecció cap a la política, que es materialitza, per exemple, en la dificultat que tenen els partits per confeccionar llistes electorals. Ho confirmen, en aquesta edició, els responsables dels diferents partits polítics, que ja han començat a treballar en les eleccions municipals del maig de l’any vinent. Costa trobar relleus al capdavant de les candidatures, però també per completar les llistes.

En un món cada cop més individualista, i on la política ha perdut prestigi social, hi ha un cert rebuig a participar en allò públic. Segurament tampoc no hi ajuda gens com s’ha exercit en els últims anys. Aquests dies, l’actualitat política a l’Estat espanyol ve marcada per dos judicis –el cas Kitchen i el cas Koldo– que esquitxen, de manera més o menys directa, els dos grans partits que han governat a Madrid des de la recuperació de la democràcia.

Una altra conseqüència d’aquest descontentament és la radicalització del vot cap a posicions antisistema que ho qüestionen tot: des de la democràcia fins al feminisme, passant per l’ecologisme i la multiculturalitat. No hi ha solucions màgiques, però, d’entrada, és imprescindible parlar de política als joves, a casa i a les aules, per retornar l’interès cap a aquesta. Són la nova generació de votants i no es pot deixar que la frustració sigui instrumentalitzada per aquests postulats antipolítics de la ultradreta. Cal explicar, però sobretot demostrar, que tots els problemes citats que generen malestar s’afronten i se solucionen amb més i millors polítiques públiques.