Editorial | Museus digitals, una virtut i una servitud
El Museu Episcopal de Vic disposa des de la setmana passada d’una sala anomenada immersiva que permet als visitants retrocedir fins al segle XII. Les imatges i els sons en una gran pantalla semicircular porten cap al taller d’un pintor medieval i mostren per fora i per dins com podia ser la catedral romànica que Vic va tenir i sempre ha lamentat haver enderrocat gairebé totalment, exceptuant el campanar i la cripta. Amb aquest nou recurs, el museu espera oferir un atractiu que serveixi per iniciar la visita a les sales, amb el qual poder connectar millor amb nous públics, singularment joves.
L’ús de les tecnologies introduïdes directament en el discurs museístic no és estrany. A Osona mateix, les recreacions digitals formen part del Museu de L’Esquerda, inaugurat a finals de 2019, com a eina útil per reconstruir, per exemple l’aspecte del poblat, del qual en la visita in situ es veuen només els basaments d’edificis i muralles. El MEV és un cas diferent, perquè conté una col·lecció amb peces (algunes d’elles autèntiques obres mestres) que són un atractiu per elles mateixes. La tecnologia, com es va dir en la inauguració, ha de ser no una finalitat per se sinó un mitjà que permeti al visitant arribar a veure un frontal d’altar romànic –per utilitzar el mateix exemple que en la sala immersiva– comptant amb més informació prèvia i apreciar-lo.
La tecnologia comporta, però, una servitud. D’entrada, la d’afegir nous audiovisuals al primer amb què s’ha estrenat la sala, i que tinguin el mateix nivell de qualitat que aquest. Per dir-ho amb una comparació, ara es compta amb un cinema i amb una pel·lícula, però caldrà anar-ne incorporant d’altres a la cartellera, al ritme que sigui possible, per captar el públic. I per altra banda, no és agosarat pensar que en un termini mitjà (posem-hi una dècada?) calgui renovar la tecnologia de projecció, que no hi ha dubte que haurà avançat a passos de gegant. I això voldrà dir, com en tot, destinar-hi recursos econòmics.