No juguem amb els registres de la propietat
Fa pocs anys, el ritual solemne d’anar a cal notari per comprar o vendre una propietat comportava, a més d’anar mudats i solemnes, aportar pel venedor les escriptures que guardava a la caixa forta, la calaixera o sota el llit. Avui dia, maldant perquè no es comencin a fer compravendes electròniques no presencials en sabatilles des de casa, en les operacions si no es troben les velles escriptures per alguns amorosament custodiades tant se val. Amb el que diu el Registre de la Propietat i el Cadastre, a partir de la referència en el rebut de l’IBI, n’hi ha prou. Àdhuc si hi ha discrepàncies en els metres, prevalen els que indica el cadastre, ja que des de la primera guerra del Golf, la de Kuwait el 1990, quan es veia una finestra i un míssil entrant per ella, que ens tenen tots geolocalitzats, primer els terrenys i després les persones. Ningú escapa de l’ull del Gran Germà.
Uns registres que eren cremats pels anarquistes el 1936 i ara comencen a ser ofesos en la seva noble funció pels polítics moderns. Fa poc sortia la notícia que la reforma del 2013 de la Llei de Costes, que considerava com a cessió administrativa de màxim 75 anys els indrets assenyalats de primera línia de mar, feia que la interpretació que donava el registrador de la propietat d’alguns apartaments de Platja d’Aro l’impulsava a no inscriure les compravendes, amb la qual cosa qui havia comprat fa uns anys aquests apartaments de primera línia valuosos, pagat el preu més impostos, cada any l’IBI, l’impost de patrimoni, etc., veia com se li dificultava la venda, mentre que per exemple a Castelló d’Empúries això no passava, una altra interpretació per un altre registrador. A l’espera de què diran d’aquí a uns anys els tribunals europeus, sempre correctors dels nacionals, quan sobretot es queixin els estrangers afectats per aquesta norma, que malauradament per ells no és aplicada igual a tot el territori, dificultant-los la queixa. De moment, com es diu als Pastorets de Folch i Torres, “la discòrdia ja és entre ells”.
El potinegi dels registres comença assolint cotes delirants amb el RD 638/2016, que aplicat amb rigor per l’ACA i els tècnics municipals obliga a qui vulgui fer obres en finques prop dels rius Ter, Llobregat, etc., que prèviament a la llicència presenti un certificat del Registre assegurant que s’ha inscrit com una càrrega que es troba en zona inundable segons episodis d’avingudes associades a 500 anys de períodes de retorn amb calats de fins a tres metres. Com sigui que de temps immemorials els humans ens establíem a les seves lleres, imagineu les afectacions i conseqüències.
Per exemple, una empresa farmacèutica que ampliï els locals a Manlleu vora Ter, invertint uns bons milions d’euros, ha d’inscriure tot el nou greuge abans de col·locar la primera totxana. Si d’ací a uns anys es vol vendre a una multinacional suïssa con Novartis, els advocats-auditors dels compradors muntaran un embolic amb una càrrega que no es pot esborrar mai, i que pot fer o bé tirar enrere l’operació, o que aquesta pateixi una important rebaixa en el preu acordat.
I no es pot esborrar físicament perquè el Ter passa per Manlleu des de la prehistòria, i no es pot desviar, com ho pot fer la natura a còpia de segles amb els deltes de l’Ebre o el Nil, o els humans amb el del Llobregat per ampliar la Zona Franca. Només a l’antiga Grècia hi ha la llegenda que Hèrcules, en una de les seves dotze proves, va desviar el curs de dos rius per netejar els infectes estables d’Augies farcits de merda.
És a dir, emboliquem-ho tot en el Registre, ara que és l’únic senyor. Quan encara no havien pensat i parit aquesta norma, uns 20 anys enrere, suposant que ja hi fora, un alcalde valent i assenyat podia imposar als tècnics que no exigissin aquesta obligació absurda, indicant que els compradors visitant la finca a adquirir ja podien apreciar per on passava el riu, ensems que se’ls podia informar des de l’Ajuntament, o ara consultar-ho al Google Maps. Però l’any 2023 l’alcalde que provés de no exigir aquest tràmit seria qualificat de suïcida en comptes d’heroi. Qualsevol regidor de l’oposició, qualsevol tècnic amb ganes de fer-li un torcebraç, o amb la lògica por de no acomplir totes i cadascuna de les múltiples legislacions que ens van esclafant, que ho denunciés, veuria l’alcalde bona fe empurat en uns tribunals sempre amatents a les peces de caça major.
Per tant, a enregistrar càrregues que rebaixen el valor dels teus immobles, sense descomptes amb l’IBI naturalment, si vols fer obres i els tens prop dels rius. I esperar dels polítics que no se’ls ocorri encara majors potinegis al Registre. A veure si arriba un dia que qui tingui més de 200 euros de multes per excés de velocitat o de les zones blaves es trobi que ja no li embarguen els comptes, ans li inscriuen directament la càrrega i els interessos legals aplicables més els constrenyiments a les seves propietats del Registre. Tot podria ser mentre no arribi el dia que guanyin eleccions els que prometin no fer ni una llei més, es dediquin a cobrar i escalfar seient i si volen treballar per la societat i que els continuem votant que s’ocupin d’anar eliminant lleis i reglamentacions absurdes que han anat amuntegant-se una darrere l’altra. Recordem que Ronald Reagan va guanyar als anys 80 la presidència dels EUA indicant que l’estat no era la solució sinó el problema, com a lema principal, molt més assenyat que el “Make America great again” del nostre Trump.
Mentre això no arriba, un consell filosòfic de resignació. Enteneu les vostres propietats, el pis on viviu, el que teniu llogat si no us l’ocupen o una petita nau, no com a vostres sinó propietat d’un ens superior que es diu Estat, ara Espanya, potser un dia Catalunya, que us deixa, en una ficció profitosa per ambdues parts, pensar que és vostre mentre pagueu l’IBI i la resta d’impostos, mentre no tingueu mai cap ensurt d’Hisenda que us ho embargui o directament ho faci un banc si no acompliu amb les quotes de la hipoteca. I que fins i tot quan moriu, pot seguir la ficció amb els vostres fills si tenen prou recursos per continuar pagant a més d’afrontar l’impost de successions i la plusvàlua.
Encara que sembli inversemblant, la història té exemples que aquest ens superior pot arrambar-ho tot. La Rússia de Lenin de l’any 1917 ho va fer amb totes les propietats del país. Hitler amb totes les dels jueus ciutadans alemanys, i en menor escala Chávez a Veneçuela s’ho quedava dient “de quién es?… Exprópiese”. I en la nostra Guerra Civil, tant els anarquistes com posteriorment els franquistes guanyadors van arreplegar tots els béns dels que consideraven enemics. Sempre eren propietats degudament inscrites en aquests registres de la propietat respectius, que crec millor deixar en pau adormits en el son dels justos.