Editorial | Regularització de migrants: una mesura necessària
El Consell de Ministres va aprovar dimarts passat l’inici d’un procés de regularització extraordinària de persones migrades. A partir de l’abril, els estrangers sense documentació en regla que van arribar a Espanya abans del 31 de desembre que puguin demostrar almenys cinc mesos de presència al país i que no tinguin antecedents penals podran iniciar els tràmits de regularització. EL 9 NOU explica els casos de la brasilera Gessica Cristina de Morais, de Calldetenes, i l’hondurenya Sonia Arguijo, de Santa Maria de Besora, que se’n podran beneficiar. I és que darrere els decrets, hi ha noms, cognoms i vides que guanyen drets.
La mesura, pactada ara pel PSOE i Podem, té les arrels en una iniciativa legislativa popular presentada l’abril del 2024, que va recollir prop de 700.000 firmes i el suport de més de 900 entitats, patronals, sindicats i l’Església catòlica. No obstant això, s’ha optat per la via del decret llei, que no necessita ratificació parlamentària. Es pot criticar, perquè hauria estat millor el debat al Congrés. Però la gestió de la immigració, que requeriria responsables consensos polítics, malauradament s’ha convertit en un camp de batalla sovint contaminat per paralitzants discursos xenòfobs. Per tant, el decret llei és una drecera que garanteix que el procés arribi a bon port.
Més enllà de debats formals, calen algunes consideracions. En primer lloc, treure de la clandestinitat administrativa persones que ja són al país és un acte de justícia perquè, ara, ja contribueixen a sostenir l’economia i els serveis, però ho fan sense els drets que corresponen a aquesta aportació. En segon lloc, no és un experiment inèdit. Els presidents González (PSOE), Aznar (PP) i Zapatero (PSOE) ja van impulsar en el passat processos similars. I, en tercer lloc, amb un atur al conjunt de l’Estat per sota del 10% per primer cop des del 2008 i previsions positives de creixement del PIB per al 2026, el mercat laboral necessita mà d’obra. Però regularitzar no és només una decisió econòmica, sinó un principi polític: assumir que totes les persones que viuen aquí i ja contribueixen al bé comú mereixen drets semblants.