El 9 Nou | 10:00
Opinió

Les crides a la responsabilitat ciutadana són una bona eina –de fet, s’ha demostrat amb l’elevada taxa de vacunació que s’ha aconseguit a Catalunya–, però serien més assumibles si hi hagués una correspondència justa per part de les administracions

EDITORIAL: Una responsabilitat que requereix correspondència

Els presagis optimistes sobre l’evolució de la pandèmia han saltat pels aires amb l’eclosió d’una sisena onada que està provocant dades desconegudes fins ara. Tot i que Salut confia que la setmana que ve es podria arribar al pic de contagis, els 3.775 casos registrats la setmana passada a Osona i els 527 al Ripollès mostren amb claredat que la desitjada normalització de la vida haurà d’esperar. Ha quedat encara més clar amb el retorn de les restriccions dures, amb el tancament de l’oci nocturn, la reducció dels aforaments en restaurants o el toc de queda a les matinades.

El discurs oficial torna a carregar sobre una ciutadania fatigada pel control dels contagis, ara accelerats amb l’arribada d’una variant altament encomanadissa. Les crides a la responsabilitat ciutadana són una bona eina –de fet, s’ha demostrat amb l’elevada taxa de vacunació que s’ha aconseguit a Catalunya–, però serien més assumibles si hi hagués una correspondència justa per part de les administracions, amb criteris clarament objectius i que no fossin canviants sense justificacions fermes. En els últims dies s’ha pogut comprovar, amb la reducció dels dies de confinament de les persones contagiades, amb el reconeixement implícit que rere la decisió el criteri no és estrictament sanitari, sinó econòmic. És comprensible que les administracions hagin de fer el difícil equilibri entre la protecció de la salut de la població i la reducció de l’impacte econòmic, però seria un exercici de transparència que s’expliquessin els costos i els beneficis de prendre les decisions. Per exemple, reduir els dies de baixa, sense criteris clars sobre com han de procedir els pacients per saber si encara són contagiosos i sense proves d’antígens, contribueix poc a aconseguir la complicitat que, en forma de responsabilitat, es demana a la ciutadania. Sense la deguda transparència, sense la deguda claredat en les instruccions, sense els deguts criteris clars que justifiquin les mesures que es prenen (i les que no es prenen, sovint sota la sospita d’interessos electorals), creix el desconcert entre la ciutadania, que es voldria corresposta quan se li exigeixen esforços. No hi ha dubte que la responsabilitat i el compromís ciutadà són factors essencials per superar una pandèmia, però al mateix temps seria desitjable que les administracions també fessin esforços per estar a l’altura.