Com a mare de fills petits dins el sistema públic visc amb angoixa el fracàs de PISA. Perquè no només indica que els alumnes catalans han baixat un o dos cursos en una dècada, també que l’escola pública catalana va dos cursos més enrere respecte a la privada i la concertada, cosa que eixampla la fractura social

Els resultats de les proves PISA són preocupants perquè són lamentables i, sobretot, difícils i lents de revertir, però també són la certificació d’una intuïció fins ara inconcreta que molts pares tenien sobre el sistema educatiu amb què s’han trobat els seus fills. És una sospita finalment revelada. Ens dèiem que la nostra prevenció davant les noves metodologies educatives –cooperatives, competencials, interdisciplinàries– era perquè som dinosaures analògics formatejats el segle passat en tot el contrari: colzes, contingut, estructura, exigència. Aquests resultats PISA, que ens situen més de vint anys enrere, són una patacada que eixampla els dubtes i poden tenir un efecte rebot. Admeto que ara és fàcil banalitzar l’imperi de la plastilina i la pedagogia dels racons, però és injust assenyalar un únic motiu per aquesta fallada general (que, no ho oblidem, és mundial perquè té a veure amb la pandèmia). La bona notícia és que és tan alarmant que ningú podrà fugir d’estudi. S’ha de poder demanar exigència a tots nivells, al departament, a mestres, a alumnes. L’escola diversa i inclusiva requereix recursos per fer-la justa: aules d’acollida, desdoblaments, suports a les classes, ràtios assumibles. S’ha d’acabar amb la manca de professors, la burocràcia, la sospita perenne. També aniria bé menys dogmatisme amb la innovació pedagògica i amb les pantalles. Volem mestres amb vocació (per exemple, que transmetin passió per la lectura!) però també amb nivell i ambició. No pot ser un anatema demanar resultats en educació. Sobretot cal millorar l’acollida a les famílies nouvingudes, perquè l’allau migratòria i la matrícula viva tenen un impacte innegable a les aules. És imprescindible compensar les mancances socioeconòmiques dels alumnes més vulnerables: el que passa fora de l’escola és crucial pels resultats escolars. Les famílies som el principal referent dels fills, evidentment. Es diu que els nostres pares ens educaven per progressar i nosaltres volem que els fills siguin feliços, però no analfabets sobreprotegits. Com a mare de fills petits dins el sistema públic visc amb angoixa el fracàs de PISA. Algú en deia educansietat, fent el paral·lelisme amb l’ecoansietat. Doncs sí. Perquè no només indica que els alumnes catalans han baixat un o dos cursos en una dècada, també que l’escola pública catalana va dos cursos més enrere respecte a la privada i la concertada, cosa que eixampla la fractura social. Estem parlant de saber llegir i sumar, però en realitat volem dir igualtat d’oportunitats, competitivitat i el model de país que tindrem d’aquí a vint anys. Posem-nos-hi ja.

Educansietat