Tocar temes que interessadament alguns volen fer delicats o invisibles amb la valentia com fa en altres articles Najat El Hachmi seria obligat si volem anar gaudint amb convivència, defugir-los pot ser suïcida

El mes passat, en un article a la contraportada del diari Ara, la valenta escriptora vigatana Najat El Hachmi, pregonera de la Mercè, a redós de les terribles imatges del terratrèmol a l’Atles magrebí, recordava amb fina sensibilitat les seves experiències familiars prop de Nador, a Beni Sidel. Al no haver-hi llum, dècades de penombres de les làmpades d’oli tentinejant. Que “per obrir una aixeta i que en ragés l’aigua els meus avis van haver d’esperar uns quants anys més”. El seu pare en acabar la casa nova va instal·lar dos dipòsits, un d’aigua dolça per beure i un de salada més econòmica, que un camió els hi omplia de tant en tant. “L’aigua dels camions tenia els seus inconvenients, però almenys s’havien acabat els viatges en burro o els enormes càntirs que la meva àvia carregava a l’esquena com havia carregat els deu fills que havia tingut”. Nogensmenys Nador i el seu hospital els quedava lluny. “Quan vam néixer el meu germà i jo, anar a l’hospital era una autèntica quimera en un lloc sense transport públic i amb el burro com a mitjà de desplaçament més ràpid. Embarassada de bessons, i un possible part amb complicacions, sort en va tenir la meva mare (i nosaltres, és clar) que un veí tingués cotxe i fos a casa en aquell moment. Si haguéssim nascut a casa, potser ara no ho podria explicar”. Colpidor. Aquestes vivències, aquestes comparances amb el que sortosament es troben els immigrants en arribar aquí, explicades i assimilades serien bones per a la convivència, àdhuc reeixint per evitar les lògiques i preocupants irrupcions dels brots dels extremistes de dreta. Najat i d’altres com ella en podrien ser excel·lents professors, dispensadors de saviesa i apaivagadors d’aquests brots infecciosos. Més que obligacions de saber català, habilitat que ja els hi portarà el temps i la nostra actitud en tant que els acompanyem en el seu ús diari, a tots els immigrants provinents d’indrets on no hi ha aquests avenços que ja tenim com a normalitzats: llatinoamericans de zones rurals, magrebins, subsaharians, etc., se’ls hauria de fer uns cursets d’integració amb aquests exemples. Fer-los saber que quan premen l’interruptor i s’obre el llum, o l’aixeta dona aigua i s’escorre junt amb les femtes cap al clavegueram, això és fruit de la suor de generacions d’abans, principalment dels nostres avis. Les depuradores o una sanitat de la qual gaudeixen esplèndidament dels seus avenços des del primer dia ja són més obra dels nostres pares i dels mateixos lectors d’aquest article. Que tot això, a més de respectar-ho, ho haurien d’intentar agrair i no agredir, no deteriorar, ni embrutar tampoc els espais urbans comuns, respectar els transports públics, aprendre a fer les tries i dipòsit de les escombraries talment com fan els naturals del país que els acull el millor que pot. Que on se’ls acull es respecten totes les religions i malgrat que algunes indiquin que són l’única vertadera i tenen qui interpreta les seves normes, aquestes també s’han d’adaptar. Si volen sanitat gratuïta els pot auscultar una metgessa; si educació gratuïta, als seus fills tocar una professora, i als ajuntaments els poden atendre des d’alcaldesses a regidores fins a mosses d’esquadra. Que sàpiguen que la laica França que des de dècades prohibia les creus a les escoles públiques ara fa el mateix amb els vels confessionals. Tornant a Najat El Hachmi, si als avis dels lectors d’EL 9 NOU ara jubilats, i per tant avui absents, dels quals alguns van anar de joves a la guerra de l’Àfrica que en deien (el Desastre de Annual, 8.500 morts, va ser el 1921), se’ls despertés del somni infinit i se’ls demanés si volien compartir el que tanta suor els va costar bastir després de la Guerra Civil, les xarxes de llums, aigua, claveguerams fets a pic i pala, etc., amb descendents dels quals havien de combatre i on moriren companys de la seva quinta, ben segur com a mínim els entraria un calfred, però també que molts d’ells, gent noble i treballadora, acceptarien compartir-ho. Compartim-ho, doncs, però amb una reciprocitat que més que buscar un agraïment dels nouvinguts, que també fora bo, assolís un alt grau de respecte per l’entorn i les pautes socials del lloc que els acull. Aquestes lliçons, aquestes normes de convivència, per sort ja es donen a les escoles, tant als d’aquí com als fills dels nouvinguts, catalans com nosaltres. Potser fora bo insistir més en elles, perquè els resultats no són prou reeixits, i també fer-les extensives als pares i avis dels immigrants escolaritzats i òbviament aplicar-ho sempre als que van arribant com a norma bàsica d’entrada. Tocar temes que interessadament alguns volen fer delicats o invisibles amb la valentia com fa en altres articles Najat El Hachmi seria obligat si volem anar gaudint amb convivència, defugir-los pot ser suïcida.

Tocar temes que interessadament alguns volen fer delicats o invisibles amb la valentia com fa en altres articles Najat El Hachmi seria obligat si volem anar gaudint amb convivència, defugir-los pot ser suïcida

Educant l’emigració