El passat és font de coneixement i experiència, el present és la terra de la imaginació i l’acció però també de l’observació i la contemplació

Solem dir que infants i joves són el futur i estem avesats a projectar-ho tot endavant com si el futur hagués de ser sempre millor que el present. Però el futur és una incògnita, que es pot convertir en esperança o en amenaça segons les nostres actuacions presents. Pot ser que educar en aquesta projecció cap al futur no sigui el més convenient si volem aprendre a gaudir amb plenitud la vida. És clar que tampoc podem estimular un viure en el presentíssim, en un carpe diem infinit. La major part d’infants saben viure amb gran intensitat el present i miren, de manera espontània, cap al futur: quan sigui gran... vull ser gran com... jo de gran... Potser del que es tracta és de no augmentar aquest sa desig de futur. Els adults hem d’ensenyar que mirar enrere, cap al passat, pot anar bé si es fa sense un enyor malaltís, mostrant que també es pot gaudir del record i posant de manifest que podem aprendre molt dels que ens han precedit. El passat és font de coneixement i experiència, el present és la terra de la imaginació i l’acció però també de l’observació i la contemplació. El moment present s’ eixampla i aprofundeix, vivint-lo amb intensitat màxima, mirant en totes direccions. Mirar cap als costats, i també cap a dins per reforçar tot allò que permet la concentració plena en un ara i aquí; saber fer-ho no és només conèixer un mètode per asserenar-se i fixar bé l’atenció, és una manera d’intensificar la vida. En la relació educativa, mirar cap al costat és voler mirar des de la simetria, malgrat l’asimetria existent entre educand i educador, per comprendre’s més bé. Mirar cap al costat per atendre el món en tota la seva plenitud, en tota la seva diversitat i esplendor i en totes les seves contradiccions. També permet aprendre a fer observació de rigor científic, deixant-se impregnar de sons, olors i colors que d’altra manera passen desapercebuts. Mirar cap al costat per descobrir que vivim a tocar dels altres, i així sentir que només en companyia podem superar pors i neguits. Mirar cap al costat per fer de l’acte educatiu una trobada de persones que es volen entretenir aprenent juntes, complagudes de rebre’s, una a l’altra, sense anticipar res i sense voler extraure res de l’altre. Potser és l’única manera d’encalmar l’escola, d’asserenar l’educació, trobant temps on sempre hi ha pressa.

El passat és font de coneixement i experiència, el present és la terra de la imaginació i l’acció però també de l’observació i la contemplació

Educar mirant cap al costat