El 4-L
A casa havíem tingut un 4-L de segona mà. El meu pare hi va fer posar un radiocasset. Li devia deixar bé de preu el Torero, un fenomen de Manlleu que tenia un negoci de desballestament de cotxes al capdamunt del polígon de la Font de Tarrés. En aquell radiocasset s’hi solia alternar una cinta d’acudits de l’Eugenio amb una dels Eagles que ves a saber d’on havia sortit, però que contenia un tema mític: Hotel California. Aquesta misteriosa cançó, subjecta a múltiples interpretacions, parla d’un indret màgic on un entra però del qual ja no surt.
Faig aquesta marrada biogràfica perquè davant d’uns dies d’aturada emmascarats pel frenesí d’una actualitat que mai frena vinculo inconscientment Hotel California i la professió. El periodisme crea addicció. Hi entres i mai te’n desenganxes. Fer de periodista no és una feina, sinó una actitud. Si no fos així, ningú voldria exercir un ofici en què els festius són laborables, en què ningú mira el rellotge i en què fer enfadar els clients és un indicador de qualitat.
Amb aquest panorama, per què algú vol ser periodista? Un veterà com José Martí Gómez a L’ofici més bonic del món (Clave Intel·lectual, 2015) ve a dir alguna cosa així com que fer de periodista és viure dues vides: la pròpia i la dels altres. És ben bé això. Aquests últimes dies a EL 9 NOU hem pogut conèixer de primera mà vides vàries: la feina de Francisco Altarriba, que mena vaques al Lluçanès; la història d’Isidre Balagué, que residia en una barraca a Vilanova de Sau; el patiment de Lamina Bouazzati, que lluita per treure el seu germà de la presó, o la determinació de ser pares d’Àngel Casellas i Emi Ribera, a qui durant l’embaràs els van detectar que el seu fill tindria una mutació genètica que causa nanisme.
Avesats com estem a consultar titulars en comptes de llegir notícies, aquestes minúscules gotes d’humanitat sovint corren el risc de passar desapercebudes a l’immens oceà de l’actualitat. És normal, perquè el periodisme és ruptura. Els fets muten en notícia quan s’alteren. Però, alhora, lluny de la voràgine espontània de les xarxes el periodisme permet ordenar els fets i, per tant, concedir espai i temps a històries amb una àncora local però una projecció universal.
Aquest periodisme vivencial, autèntic en el sentit d’original, està més a prop de l’artesania que de la indústria. En vam parlar fa uns dies amb un periodista de raça, Jaume Collell, a l’acte de presentació del seu llibre, Joc d’oficis (Cossetània Edicions). Collell, que sempre deixa frases per emmarcar, és d’aquells que entraria en una taverna i diria: no sé de què esteu parlant però no hi estic d’acord. L’episodi resumeix molt bé l’esperit cartesià que hauria de guiar l’ofici: dubtar, dubtar i dubtar. Per això el periodisme, amb un punt de perenne inconformisme adolescent, ens enganxa a la infància com ho fa el record d’aquella melodia d‘Hotel California al radiocasset del 4-L de segona mà.