El balancí
L’actualitat, moltes vegades, queda atrapada en temes recurrents. La C-17 i l’R-3 en són exemples: promeses que no es compleixen, inversions que no arriben, retards que es repeteixen o solucions que són pedaços. Té un punt d’injust dir això, precisament ara que s’ha posat fil a l’agulla al reivindicat desdoblament. Encara que per trams, la doble via, ara sembla que sí, avançarà.
Però és que aquesta setmana coincideixen dues notícies que vindrien a avalar la tesi de la roda del hàmster: es donen voltes als temes, però no s’avança de manera significativa. Per anar al gra. D’una banda, una veïna de Sant Joan, Laia Capdevila, s’ha mogut per reunir nou ripollesos que treballen a Barcelona per baixar i pujar compartint cotxe després de la supressió del tren bala i els canvis a l’R-3.
Compartir, d’entrada, és positiu. Com cooperar és un dels signes dels nous temps. Ara bé, per què? Resulta que els canvis que s’han fet a la línia de tren, positius, beneficien els municipis més propers a l’àrea metropolitana. Centelles n’és un cas. Però el Ripollès, més allunyat i amb menys pes demogràfic, en surt clarament perjudicat. I això força un segment d’usuaris a haver d’utilitzar el cotxe. És un contrasentit, portant-ho a l’extrem, que millorant el tren s’acabi incentivant l’ús del cotxe.
Però és que les millores han de sumar. Si sumen en una comarca i resten en una altra el resultat és zero. És allò d’estirar la corda. Si es fa en sentit oposat, es neutralitza l’esforç. Ara és un moment propici perquè aquesta línia de tren faci, definitivament, un salt endavant. Però cal que totes les accions vagin alineades.
I, d’altra banda, l’anunci que el radar de tram de la C-17 ja està a punt per començar a multar. De fet, l’expressi´´o correcta és que ja està a punt per començar a funcionar. De multar, només ho farà si s’excedeix la velocitat permesa. Però, més enllà del càstig, molt arrelat en una societat de base catòlica, el debat de fons és quin és el futur d’aquesta carretera. Que té dèficits és evident, que no és el mateix una autovia que una carretera desdoblada és una certesa i que les solucions que es proposen són pedaços és una obvietat. La mostra ´que l’actualitat, com queda palès quan es parla de l’R-3 i la C-17, és com un balancí. Es mou cap aquí; es mou cap allà. Però, en realitat, és un miratge. Sempre és al mateix lloc.