Prefereixo Soler cavalcant per la banda i fent una centrada a López Rekarte perquè enviï la pilota dins de la xarxa, que no pas els “títulos” despersonalitzats amb què s’omplia la boca Van Gaal

No, definitivament no m’agraden els guanyadors, ni la gent que va promocionant el seu “orgull” per qualsevol collonada insubstancial en la qual volen posar l’accent a manca de tenir gairebé res millor per oferir en les seves vides. La tristor de moltes existències necessita agafar-se a ferros roents per tenir algun sentit, ja sigui un cotxe de setze vàlvules, un net que sap fer capgirells sense tocar amb el cervell a terra, o bé catorze –o cinc– Copes d’Europa. Per això quan escolto alguns d’aquells culers que s’omplen la boca de la seva pertinença al club quan les coses van rodades, però estripen el carnet (o l’Sport) quan es torcen, i fins i tot admiren el màxim rival per guanyar títols amb més pena que glòria, penso que a mi em passa justament el contrari. Aquests anys de crisi, semblants als de principis de segle, o bé a la travessa pel desert dels vuitanta, em semblen un bon moment per refermar que no em cal veure el capità de l’equip aixecant “ben amunt” el trofeu de torn, perquè ja em sembla bé la recerca del sant grial del bon joc, el debut de nois del planter, o fins i tot el record dels Simonsen, Archibald, Stoitxkov o Larsson. Abans que arribés aquesta versió de Champions globalitzada i precursora d’una futura Superlliga per la qual orgasmeja el gran neoliberal i millor empresari per la gràcia del diner públic, Florentino Pérez, existia una competició de la qual el Barça es va convertir en especialista. La Recopa d’Europa reunia els guanyadors de Copa domèstica. Actualment, per desacreditar aquells equips que no donen prou per imposar-se en la màxima competició, es parla del Barça de les Recopes, com si en el seu moment no ens hagués semblat collonut de guanyar-les. La primera va aconseguir-se el 1979 contra el Fortuna Düsseldorf, i es va convertir en la primera mostra de catalanisme a escala europea, amb milers d’aficionats onejant senyeres a Basilea. Tres anys més tard i coincidint amb la festa major de Ripoll va arribar la segona al Camp Nou, davant d’un perillós Standard de Lieja. Crec recordar que els focs artificials d’aquell any van esperar-se feliçment pel final del partit. La del 1989 va ser un assaig brillant de la primera copa d’Europa amb la Sampdoria com a espàrring, i la de 1997 enfront del PSG potser la més discreta. I tot i que no queda gaire bé dir-ho, prefereixo Soler cavalcant per la banda i fent una centrada a López Rekarte perquè enviï la pilota dins de la xarxa, que no pas els “títulos” despersonalitzats amb què s’omplia la boca Van Gaal amb el beneplàcit de bona part de la premsa i dels socis.

Prefereixo Soler cavalcant per la banda i fent una centrada a López Rekarte perquè enviï la pilota dins de la xarxa, que no pas els “títulos” despersonalitzats amb què s’omplia la boca Van Gaal

El Barça de les Recopes