De petit, sempre m’acompanyava el 0 a 5 que en el primer any de Johan Cruyff el Barça va clavar a l’equipo del gobierno a l’estadi dels blancs, al Santiago Bernabéu!

Tothom té les seves tècniques a l’hora d’escriure quelcom que hagi de tenir transcendència més o menys pública. N’hi ha que ho fan a raig i la primera versió ja es dona per bona i no es toca. D’altres, d’entre els quals em compto, prefereixen, si es pot, fer un primer escrit i deixar-lo reposar, com si d’un pastís es tractés esperant l’efecte del llevat per veure si ha quedat bé o cal afegir-hi o treure algun ingredient. Doncs bé, l’article d’avui s’haurà cuit d’aquesta manera: és començat abans de jugar-se el partit de futbol que té més anomenada de l’any, un Madrid- Barça, i, després de deixar-lo reposar, serà acabat passada la mitjanit de diumenge. Això, però, és perillós perquè l’estat d’ànim pot canviar molt i molt de l’abans al després. Però ens arriscarem. D’aquest tipus de partits, hom, que ja té una edat, n’ha viscuts de tots colors. De petit, sempre m’acompanyava el 0 a 5 que en el primer any de Johan Cruyff el Barça va clavar a l’equipo del gobierno a l’estadi dels blancs, al Santiago Bernabéu! Era l’any 1974. Malgrat ja transitar per aquest món de Déu, la meva curta edat va impedir que gravés mentalment cap imatge sobre aquesta efemèride elevada a la categoria de gesta des de Catalunya, quan era fàcil identificar l’equip de futbol culer amb la resistència a un estat governat dictatorialment, on semblava (deixeu-m’ho dir així) que els que anaven sempre vestits de negre (altrament dits àrbitres) ajudaven sempre els que anaven de blanc (altrament dits Reial Madrid). Va ser tan important aquesta golejada a domicili que, a banda que sí que recordo que a casa es van comprar tots els diaris esportius que aleshores hi havia i que jo me’ls vaig llegir i rellegir manta vegades, fins i tot la terna de còmics del moment, coneguts per cantar sempre amb doble sentit per esquivar qualsevol censura, La Trinca, en va fer una cançó amb una tornada contundent: “Un, dos, tres, botifarra de pagès!” Molts encara recordem fragments de la cançó: “Sonaren cinc campanades allà a la Porta del Sol.” Al principi, la gravació en blanc i negre d’aquest partit de futbol, que va ser més que això, anava molt buscada i quan una televisió aconseguí passar-la per primera vegada molts ho vam gravar a vídeo i ens ho vam mirar embadalits, malgrat la poca qualitat de la imatge. Aquest amor és tan fort que fins i tot quan fa uns dies un amic em va regalar la portada del Dicen... emmarcada, em vaig emocionar i tot. No paga la pena dir que el quadre presideix una paret de casa meva! Però de més gran, aquesta gesta esportiva va quedar igualada i potser superada per l’enorme 2 a 6 de l’equip capitanejat per Guardiola i Tito a la banqueta i, al camp, pels Messi Boys. Aquest és el partit contra els blancs que tot ell el recordo com viscut d’ara mateix; és poesia o música celestial futbolístiques! Després hi ha hagut altres partits amb l’etern rival tan o més intensos que aquests, però no tan preciosos! Ara aturo màquines. Vejam què passa diumenge... El que ha passat és que el gran Barça ha tornat per autoconvidar-se al club dels millors, del qual no hauria hagut de marxar mai. I pensar que s’ha aconseguit simplement posant un entrenador que sap a què vol jugar i amb uns jugadors donats per morts aquí i en d’altres equips, cedits a preu de saldo! Escriure aquest article en dues fases ha estat un encert.

De petit, sempre m’acompanyava el 0 a 5 que en el primer any de Johan Cruyff el Barça va clavar a l’equipo del gobierno a l’estadi dels blancs, al Santiago Bernabéu!

El Barça ha tornat!