Gairebé quaranta anys més tard el poble ha crescut exponencialment i les empreses han disminuït al mateix ritme

El 1981 Ripoll tenia més de 12.000 habitants. Aleshores les empreses tèxtils i metal·lúrgiques del municipi funcionaven a ple rendiment, però les zones de l’extraradi encara no s’havien desenvolupat ni en la meitat de la meitat del que són actualment. I potser en lloc de torres sòrdides de 180 metres quadrats amb piscina vivíem en pisos de 60 sense banyera, això sí, amb veïns que entraven i sortien de casa, i de casa dels quals entràvem i sortíem. Gairebé quaranta anys més tard el poble ha crescut exponencialment i les empreses han disminuït al mateix ritme. Però malgrat tot, una de les obsessions dels dirigents del municipi és seguir-ne ampliant el perímetre. És una política de terra cremada amb l’excusa inapel·lable d’afavorir que les empreses s’hi instal·lin, perquè això dona feina, i la gent per tant pot viure-hi millor. Durant una llarga dècada i mitja vaig treballar en una fàbrica darrere d’una màquina. Els dies es repetien inexorablement mentre jo li anava donant alumini per mecanitzar a canvi, només faltaria, d’un sou. Els responsables i encarregats servien sobretot per fer-nos treballar més a canvi dels mateixos o menys diners. La doble taula salarial, a fi que aquells que s’hi incorporaven no tinguessin ni el salari ni els drets dels més veterans, va ser acceptada pel comitè. A més, l’empresa externalitzava seccions senceres, que s’instal·laven en polígons del municipi suplint innecessàriament superfícies que ja ocupaven en els seus llocs d’origen. Els treballadors que feien les mateixes feines cobraven menys i no tenien ni la meitat de drets ni representació sindical. No vaig sentir que ningú es queixés. Al contrari, encara havíem de donar les gràcies que la feina es quedés al Ripollès en lloc de marxar a l’Aragó o al nord d’Àfrica. Tinc la sensació que cada cop més anem a remolc dels poders fàctics. Darrere la desmesurada voluntat de construir polígons o blocs residencials i deixar alhora que antics complexos industrials en desús o un barri vell decadent i poc atractiu s’hi amaguen interessos de persones i grups empresarials, petits i mitjans, que en treuen profit. Tot plegat és prou depriment com perquè a més algun pamflet de publireportatges disfressat de mitjà de comunicació s’hagi dedicat a anunciar megàfon en mà la possible arribada de fictícies empreses orgasmejant per instal·lar-se a Ripoll. Com deia un meu tiet, i un be negre amb potes rosses... i motxo.

Gairebé quaranta anys més tard el poble ha crescut exponencialment i les empreses han disminuït al mateix ritme

El be negre amb potes rosses