El cambrer va servir vi negre a tothom i, abans de continuar, va preguntar: 'D'aigua també en volen o esperem que plogui?'. Per sort vam decidir no jugar-nos-la. Això de la sequera anirà per llarg

Hi ha qui diu que l’aigua, que es considera un dret universal des de l'any 2010, avui en realitat ja és una commodity. Aquesta etiqueta, utilitzada per referir-se a matèries primeres que es compren i es venen, és com una llufa associada a l'aigua des que l'any 2020 va començar a cotitzar al mercat de futurs de Wall Sreet i, per tant, va passar a ser un bé negociable com el petroli, el carbó o el blat. Les lleis del mercat sempre solen ser més poderoses que les de les Nacions Unides. La conclusió és del periodista Joan Carles Arredondo. Contundent, però certa. En aquests moments, després de mesos sense pluges recurrents i amb el pantà de Sau sota mínims és evident que la sequera ha deixat de ser un problema per passar a ser un problema gruixut. Tant, que ningú té la solució. Com que no depèn de la terra, sinó del cel és lògic que hi hagi qui fins i tot invoqui els déus. Al final, ciència i religió potser no són incompatibles. La religió no intenta explicar l'univers, sinó donar un sentit a la vida. Un sentit que, aplicat al problema gruixut de la sequera, i per tant a la falta d'aigua, cada vegada és més mercantilista. De fet, en el nostre món gairebé tot té preu. Això es nota fins i tot en el llenguatge. Ho explicava molt bé Estrella Montolio a El Pais quan deia que, abans, en una discussió amb punts de vista diferents quan un dels contendents acceptava un argument de l'altra part es deia "ben vist" o "tens raó"; ara, en canvi, diem "t'ho compro". Si en comptes de regalar arguments els venem és lògic que no s'acceptin, sinó que es comprin. Però no pot ser que tot tingui preu. Hi ha béns que haurien de tenir més valor. L'aigua n'hauria de ser un. Si no, en un moment de restriccions com l'actual, i portant l'argument al punt de l'absurd, podria ser que qui pagués en tingués i qui no, no. Això no pot anar així. A vegades, però, ho sembla. Amb duros tot és diferent. Fins i tot les preocupacions. Aquests dies qui més qui menys pateix per la sequera. Però hi ha qui s'amoïna per si aquest estiu no es pot regar la gespa i no es poden omplir les piscines i hi ha, també, qui es preocupa per què menjaran les vaques. Els camps sense pluja són terrers. Al final, l'origen del maldecap d'uns i altres és el mateix, la sequera, però les conseqüències són molt diferents. I ja se sap que a pagès sempre plou sobre mullat; fins i tot en temps de sequera. D'això en parlàvem a l'inici d'un dinar en què el cambrer, amb anys d'ofici a l'esquena, ens va servir vi negre a tots i, abans de continuar, va preguntar: 'Serveix-ho aigua també? O esperem que plogui?'. Per sort, vam decidir no jugar-nos-la. Això de la sequera anirà per llarg.

El cambrer va servir vi negre a tothom i, abans de continuar, va preguntar: 'D'aigua també en volen o esperem que plogui?'. Per sort vam decidir no jugar-nos-la. Això de la sequera anirà per llarg

El seny