Els ulls desorbitats d’una mare amb quatre fills, buscaven un horitzó. Té el marit malalt i el seu sou és la base per mantenir la família d’aquí i la del país d’origen

“La migració és una promesa”. Agus Morales. Pau Coll. 5W. Costa food a Vic ha aprofitat el mes d’agost per acomiadar treballadors de la seva empresa. El motiu: voler-se afiliar sindicalment. Vivim en un país pretesament democràtic, perquè si vols defensar els teus drets, sindicant-te, perds la feina. Aquesta mesura ha afectat a treballadors/es del Senegal, de Nigèria, de Ghana… tant se val perquè, a les càrniques d’Osona, la gran majoria de les persones que hi treballen venen d’arreu del món. Gràcies a l’esforç, sense treva, de Càrnies en Lluita, els mitjans de comunicació han explicat les condicions de treball infrahumanes de la indústria de la carn. Tot plegat ha contribuït a aconseguir una sèrie de millores. Les falses cooperatives, per exemple, pràcticament han desaparegut però altres abusos per part de les grans empreses, continuen. Per denunciar aquests acomiadaments, es va fer una concentració davant de l’empresa. A l’hora d’explicar aquesta injustícia als mitjans de comunicació, el soroll dels camions no deixava sentir res, ni les preguntes dels periodistes, ni les respostes dels afectats. No podem parar les màquines, estem al servei de l’empresa, ens van dir. David contra Goliat. La fressa persistent és el monstre que ensenya les dents d’una indústria que mou milions. Són les dents de la cobdícia, del poder, dels guanys, de l’esclavatge. No és de rebut que a les persones acomiadades, com una peça més de la cadena productiva, se’ls hagi fet la baixa voluntària, sense previ avís, perquè així no puguin cobrar l’atur. Els ulls desorbitats d’una mare amb quatre fills, buscaven un horitzó. Té el marit malalt i el seu sou és la base per mantenir la família d’aquí i la del país d’origen. I, per postres, potser encara no sap que quan els diners viatgen hi ha empreses que s’enriqueixen amb les transaccions. Una altra vergonya. Hi havia llàgrimes als ulls i també esperança. No estaven sols quan es cridava “llibertat sindical”, “fora la màfia de les càrnies”. Se’n sortiran. El viatge, que alguns van iniciar fa més de quinze anys, no s’ha fet envà. Aquí encara es poden manifestar per exigir uns drets. En molts dels seus països d’origen això és impensable. Hi havia qui només podia expressar l’agraïment amb el gest i la mirada, o parlant amb la seva llengua que sense conèixer-la es feia entenedora. Quan s’inicia el viatge sovint només és té un objectiu: treballar. Saber expressar-se correctament en català o castellà no és prioritari. En els seus llocs de treball encara que aquestes dues llengües es facin servir poc, domina un popurri de castellà. L’únic objectiu de l’empresa és aconseguir mà d’obra manipulable. Com casar aquest objectiu amb altres que impulsin la cohesió? Com viuen els fills dels treballadors les situacions de crisi a l’escola? I a l’entorn ? Es fa difícil pensar que la migració sigui una promesa.

Els ulls desorbitats d’una mare amb quatre fills, buscaven un horitzó. Té el marit malalt i el seu sou és la base per mantenir la família d’aquí i la del país d’origen

El camió frigorífic