Verdaguer atenia els desemparats en una situació on no hi havia cap ajuda social, sols la caritat, i s’esforçava a caminar des de Barcelona fins al Camp de l’Arpa

Volia pujar al metro de la línia blava a l’estació de Diagonal-Passeig de Gràcia fins a la Sagrera, i abans d’entrar a l’ascensor que porta a les andanes vaig mirar el Passeig de Gràcia fascinat, era un moment realment bonic! I a més complia 200 anys d’existència des que es va començar a urbanitzar. Del Portal de l’Àngel de Barcelona fins a la vila independent de Gràcia hi havia horts i un gran descampat en declivi, de muntanya a mar. Semblava que no era de ningú però tenia grans propietaris que formaven part de la burgesia barcelonina del segle XIX, i on volien construir-hi magnífiques cases senyorials en un estil que s’havia posat de moda: el modernisme. La Vila de Gràcia començava més amunt, des de la capella franciscana de Jesús fins a la muntanya. De Barcelona s’arribava a Gràcia per un fangós camí de carro dit “Camí de Jesús”. El metro comença a rodar i a la primera parada, a l’estació Verdaguer, obro el darrer llibre escrit per Narcís Garolera Al peu de la lletra, de Viena Edicions 2021, un assaig sobre escrits no gaire coneguts dels grans noms de la literatura catalana, i precisament aquí sota el monument a Jacint Verdaguer, l’únic eclesiàstic que es va lliurar de la destrucció vandàlica l’any 1936. Fins a la Sagrera quedaven tres parades: Sagrada Família, Sant Pau-Dos de Maig i Camp de l’Arpa. Abans d’arribar a destí faré un recés literari a l’andana de Camp de l’Arpa i tornaré a llegir amb calma Jacint Verdaguer amb aquell català de quan encara Pompeu Fabra no havia ordenat la llengua. “Sota l mes meridional dels sis turonets que allargant l escalinata gegantina del Tibidabo en direcció de Sant Martí de Provensals, y damunt la nova Iglesia del Clot, s esten clapejat per blancas casas y bermellas teularias, y creuat y recreuat per camins y carreteras plens de fanch al ivern arrastellats de pols al estiu, lo celebre i poch simpatich Camp de l’Arpa... hi ha un barriet que te dos carrers á (la) banda del nort, anomenats d en Roba-cols... Al cap d allà del mes llunyà de Barcelona acabo de visitar un jornaler que acaba de tenir la desgracia de trencarse la cama. L he trobat estirat en un llit, ahont no s’ havia canviada la roba de molt temps, Li diuhen lo Moro... “Teniu fret?”, li he dit veyentlo tan mal arropat y sota teulada. “No”, m ha respost... “Déu dona l fret segons la roba”... Donchs aquell home estava tranquil y resignat, y no (sé) si per donarme plaher à mi, ha despenjat la guitarra y l’ha comensada á puntejar, preparantse per cantar una cansó aragonesa (es ell del darrer poble de Catalunya, Ulldecona) á lo que jo no he vingut be, semblantme ja riures de tan trista y llastimosa situació.” És evident que Verdaguer atenia els desemparats en una situació on no hi havia cap ajuda social, sols la caritat, i s’esforçava a caminar des de Barcelona fins al Camp de l’Arpa. Aquest territori formava part del municipi independent de Sant Martí de Provençals, anomenat a finals del segle XVIII l’obrador de Barcelona i més tard “El Manchester català”. Fàbriques de teixits d’indianes, adoberies, d’àcid sulfúric i nítric, de cordes de vaixells, de tints, molins de farina i magatzems de blat, d’altres cereals i patates. La majoria d’obrers provenien de l’Aragó i de Catalunya endins i, a poc a poc, la industrialització es va anar estenent cap al municipi veí de Poble Nou fins a mar en projectes més avançats. De fet el Camp de l’Arpa era la part més alta de tota la zona del Clot, tal com el nom molt bé indica, una depressió del terreny des d’una elevació i fent un veritable clot. En moments de crisis socials i reivindicacions obreres es van crear entitats associatives que avui encara perduren com el Foment Martinenc, l’Orfeó Martinenc i la Formiga Martinenca, i més endavant la coneguda Escola d’Arts i Oficis del Clot-Camp de l’Arpa. A partir de l’any 1845, amb l’arribada d’una forta immigració, sobretot aragonesa, el barri es va urbanitzar amb molta celeritat i més quan la quadrícula del Pla Cerdà va arribar a fregar els seus límits i conservant fins avui un entramat de carrers i racons amb personalitat pròpia. El projecte de l’avinguda Meridiana va partir el barri del Clot-Camp de l’Arpa en dues zones al principi difícils de comunicar. L’annexió a la ciutat de Barcelona es va produir el 1897. I la gran paradoxa! De fet el nom de Camp de l’Arpa procedeix possiblement de l’existència d’un dolmen citat el 1037 al Cartulari de Sant Cugat com a “ad ipsa archa”. El nom actual podria ser la deformació de l’original “Arca”. Caram, va dir ell!

Verdaguer atenia els desemparats en una situació on no hi havia cap ajuda social, sols la caritat, i s’esforçava a caminar des de Barcelona fins al Camp de l’Arpa

El Camp de l’Arpa