Prou discursos babaus i papanates de l’esquerra woke, però el camí del populisme és un error colossal. El catalanisme polític és país i cohesió

El Barça ha tornat a casa i l’articulista Pep Antoni Roig ha explicat molt encertadament que, en aquest retorn, diumenge la graderia del gol nord de l’estadi, tot i que per televisió es veia buida, la qüestió és que era plena a vessar perquè en realitat s’hi van aplegar tots els barcelonistes que ens han deixat.

Aquest plus d’emotivitat és molt nostre i aquests dies les enquestes el reflecteixen. A Catalunya, una part de l’electorat enyora un país que ja no hi és i creu que el populisme ens retornarà a una societat que, empesa per la globalitat, se’ns ha esfumat en molt poc temps.

Per explicar aquest empatx d’enyor, el Seat 600 és un bon exemple. Així, el sis-cents continua sent un mite imbatible i evoca un temps que imaginem feliç perquè, senzillament, érem més joves. Ara bé, no passava dels 108km/h i no va ser mai ni un supercotxe ni una màquina infal·lible.

Però al marge de si el 600 s’escalfava o no, avui el problema és un altre. Una part del país viu angoixada enyorant un paisatge urbà que no tornarà, de la mateixa manera que no tornarem a anar amb carro, i que no renunciarem als avantatges mèdics o de la tecnologia.

No podem renegar dels efectes d’un món global i, a la vegada, voler un iPhone a la mà. Una cosa va amb l’altra. Si parlem del país, o dels avenços mèdics, si fa no fa igual. Els diabètics poden fer vida normal i, fa pocs anys, no ho podien fer. Si això ho traspassem a la fesomia dels nostres carrers i al debat de la immigració, ens cal més veritat, no tantes pors i, sobretot, fugir d’un enyor que és erm.

Tenir una immigració descontrolada no és sostenible. Com demana Junts, hem de gestionar les polítiques que l’han de regular. Els polítics som creadors de futurs i el futur no es pot basar en la mentida o l’etnicisme. Mani qui mani, els immigrants que ja són aquí no marxaran. Desconfieu dels discursos que prometen el contrari.

El catalanisme polític sempre ha parlat de drets i deures, però ara som en una cruïlla i hem de triar entre abordar aquest debat des de l’odi o, en aquest àmbit, tornar al pujolisme més bàsic.

Per ser, Catalunya mai va destruir. Els discursos que són fum són ineficaços perquè només cremen. Avui Jordi Pujol sosté que ho perdrem tot –societat i cultura– si el país cau en el parany d’un discurs irracional i oblida com vam integrar la immigració dels anys seixanta. No cal ser un linx: si als que han acabat d’arribar els dius que, així d’entrada, són lladres i el pitjor del pitjor, és evident que acabaran odiant Catalunya. És clar que hem de salvar el dia a dia del país, però no salvarem res assenyalant famílies senceres i posant-les en el sac de la delinqüència.

O ho entenem o perdrem per golejada. Prou discursos babaus i papanates de l’esquerra woke, però el camí del populisme és un error colossal. El catalanisme polític és país i cohesió. El populisme és un bla, bla, bla superdivertit a Instagram i a les sobretaules, però quan això d’apagar el foc amb benzina s’hagi carregat el país, aleshores, tot seran ais i uis. Escriure a contracorrent no és agradable, però ningú no ha dit que defensar la Catalunya ideal, la que voldríem, sigui fàcil.