Dels seus orígens al segle XI se'n conserven versions amb notació musical a la Biblioteca de Ripoll

Una de les fites musicals més significatives del període nadalenc és el Cant de la Sibil·la, que ja al segle XI s’interpretava a la catedral de la Seu d’Urgell. Se’n conserven d’aquell període versions amb notació musical a la Biblioteca de Ripoll. El Cant de la Sibil·la, que ens parla del judici final, es va difondre intensament l’any mil, per l’anunci de l’Apocalipsi (20: 1-3) sobre el retorn de Satanàs, però també es va escampar coincidint amb greus epidèmies. Tot i que al segle XVI el Concili de Trento va excloure aquesta obra de les celebracions religioses, se n’ha preservat la memòria i l’any 2010 la Unesco va incorporar-la al Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. A hores d’ara són moltes les esglésies que acullen la nit de Nadal la representació del Cant de la Sibil·la i s’hi inspiren nous compositors, però una fita rellevant de la recuperació d’aquesta peça va ser l’enregistrament que l’any 1968 en va fer per a l’Antologia Història de la Música Catalana el conjunt Ars Musicae dirigit pel mestre Enric Gispert dins el disc Del romànic al Renaixement. De l’origen i la història no tan sols del cant, sinó també de la figura mítica de la Sibil·la, ens en parlen d’una manera alhora rigorosa i amena Antoni Gelonch i Oriol Pérez Treviño al seu llibre Quan canta la Sibil·la. La Sibil·la és una dona sàvia i misteriosa amb la facultat d’anunciar el futur. Antoni Gelonch ens introdueix en el món de les dotze sibil·les: Pèrsica, Líbica, Eritrea, Cumana, Sàmia, Cimmèria, Europa, Tiburtina, Agripa, Dèlfica, Hel·lespòntica i Frígia. I ens explica el procés pel qual d’una mitologia grega de transmissió oral es passa a una integració reinterpretada dins del cristianisme, al costat, per exemple, dels profetes de l’Antic Testament. Això fa que representacions de les sibil·les es conservin no tan sols en obres de l’antiguitat grega o llatina, sinó també, en forma de pintura o d’escultura, a la Capella Sixtina o les catedrals de Santiago de Compostel·la o Lleó i en il·lustracions de llibres d’hores i altres documents de contingut religiós o gravats com els de Crispijn van de Passe o Thomas de Leu. Antoni Gelonch ens n’ofereix un inventari excel·lent, que travessa diversos períodes i corrents artístics. Per la seva banda, Oriol Pérez Treviño, que reivindica amb Kierkegaard l’espiritualitat que pot transmetre el sentit de l’oïda, posa en relleu la figura del bisbe de Cartago i amic de sant Agustí d’Hipona Quodvultdeus, autor d’un sermó que en ple període de decadència de l’Imperi Romà, al segle V dc, evoca la figura de la Sibil·la que prediu: “Senyal del Judici: la terra s’amararà en suor./ Del cel vindrà el que serà rei pels segles”. Oriol Pérez Treviño, a més, es refereix a les traduccions que a partir del segle XIII es van fer a les llengües romàniques del text llatí del Cant de la Sibil·la, generant tradicions pròpies, començant per l’occità, d’on prové la versió catalana més antiga.

Dels seus orígens al segle XI se'n conserven versions amb notació musical a la Biblioteca de Ripoll

OPINIÓ | El Cant de la Sibil·la