El català no està de moda, està malvist. Un gran nombre d'espanyols estan convençuts que el parlem només per fer la guitza

Recentment, he visitat Anglaterra, concretament Liverpool, la ciutat dels Beatles. Molt recomanable. Però una de les coses que em va sorprendre més és que quan entrava a les botigues les dependentes o dependents no em donaven la benvinguda en català. Ho vaig provar tres o quatre vegades: em feia veure una mica perquè em saludessin i res, mai es van dirigir a mi dient “hola, benvinguda” o “hola en què et puc ajudar”. Això va tirar per terra l’argument de la venedora d’una botiga de roba de Barcelona que, després de veure’m entrar, se’m va acostar i em va etzibar (quina paraula tan bonica): “Hi, can I help you?”. La meva cara li va fer veure que no havia encertat l’idioma, però ràpidament va intentar-ho solucionar: “Ai perdona, te puedo ayudar?”. Doblement –que no gratament– sorpresa li vaig contestar que parlava català i que només volia donar una ullada als pantalons. Ella, una mica avergonyida, va justificar-me la seva actitud dient-me que ho feia per donar una bona imatge davant dels turistes. Així doncs, vaig comprovar que a Liverpool no segueixen la mateixa política, perquè no em van parlar en català, però tampoc en castellà. Potser per això, l’anglès no estarà mai en vies d’extinció. A hores d’ara no és cap novetat si dic que el català no està de moda. Gairebé m’atreveixo a dir que està malvist. Un gran nombre d’espanyols estan convençuts que el parlem per fer la guitza (quina paraula tan bonica). Només cal veure la pluja d’insults que va rebre la futbolista Aitana Bonmatí quan va fer el seu discurs en català, després de rebre la Pilota d’Or, i tenint en compte que també hi va incloure l’anglès i el castellà. “Qué asco con el catalán. Siempre haciendo el ridículo” o “Hablando en catalán en la gala del Balón de Oro, vaya verguenza” són els comentaris que més en van emprenyar, molt més que catalufa o el mític “qué pone en tu DNI”, que ja estan molt vistos. Em deixa astorada (quina paraula tan bonica) que considerin que parlar una llengua, en aquest cas el català, sigui motiu de vergonya o de fer el ridícul, quan és completament al revés. Bonmatí, però, no es va espantar. Més aviat al contrari, ja que aquesta setmana ha contraatacat demanant a Finlàndia que voti a favor que el català sigui oficial a Europa, provocant la ira desbocada d’espanyols unineuronals. Un altre exemple, en aquest cas més proper, és el d’una metgessa de les Illes Canàries, Andrea Sabina, que va fer pràctiques al centre d’atenció primària de Ribes de Freser. Al fer-li la pregunta de per què va escollir el Ripollès, no va dubtar ni un segon: “Perquè volia anar a un lloc on pogués aprendre català, perquè fa temps que visc a Barcelona”. Diu molt a favor d’ella, però poc de Barcelona. Amb només un mes es va atrevir a fer tota l’entrevista en català. Si ho voleu comprovar, només heu de mirar les xarxes socials de l’Hospital de Campdevànol. Aitana Bonmatí és el cas d’una persona que respecta la llengua que parla, la del seu país. El d’Andrea Sabina és el d’una persona que respecta la llengua, la cultura i la identitat d’un país que no és el seu. Les dues coses són admirables, perquè cada dia costen més de veure. Però és més important la primera: si nosaltres no ens tenim respecte, què volem demanar als altres? A la mentalitat imperialista dels partits de dreta i extremadreta –però també els que s’autoanomenen progressistes– de l’Estat espanyol no hi té cabuda cap altra llengua que no sigui la seva i, si fa falta, arrasaran qualsevol cultura que no inclogui els toros i els vestits de faralaes. Només cal mirar cap a València, on tot el que soni a català i a Catalunya és eliminat sense escrúpols. Per això, des d’aquí, demano a la dependenta de la botiga de roba de Barcelona que s’ho rumiï (quina paraula tan bonica) i es respecti. I ens respecti.

El català no està de moda, està malvist. Un gran nombre d'espanyols estan convençuts que el parlem només per fer la guitza

El català de Liverpool