Era a finals dels setanta en una assemblea d'estudiants que un em va dir: "Compañero, habla la llengua del obrero"

Una entrevista magnífica de la periodista Assumpció Maresma a Sergi Belbel al diari digital Vilaweb, en què parlen de la seva obra teatral i novel•lística, però també de molts altres temes d’actualitat, m’ha cridat l’atenció en molts aspectes, però especialment en un en què parla de l’acusació al català, que cada vegada se sent més, de ser la llengua de la burgesia i de ser una llengua antipàtica. M’ha cridat l’atenció perquè m’ha fet venir a la memòria uns records, de ja gairebé fa cinquanta anys, en què aquest tòpic, creat amb tota la mala bava del món, ja corria. En aquells anys, però, tots ens vam pensar que l’havíem pogut foragitar, com també apunta Belbel, però es veu que no, que les forces anticatalanes i espanyolistes tenen molt d’interès a recuperar-lo i a mantenir-lo vigent. Belbel, a l’entrevista, diu textualment pel que fa a aquest tema: “O sigui, no abandonem la nostra llengua. Algú deia, és que parlar català és antipàtic. Això és un tòpic com una casa de pagès. Algú t’ha fet creure que és antipàtic o algú té la necessitat de fer-t’ho creure. M’explico? I tu compres aquest discurs. Doncs fem alguna cosa per fer veure a aquestes persones que pensen que parlar català és antipàtic, o de burgesos, que no és així. Ostres, jo tinc quantitat d’amics, com per exemple Cristina Clemente [escriptora teatral i guionista nascuda a Barcelona l’any 1977], sense anar més lluny, que és catalana i els seus pares eren obrers. Tot plegat és una manipulació. Hi ha algú a qui interessa dir que el català és de burgesos. Però si ja no existeix, la burgesia! Però si jo visc al barri més burgès de Barcelona i no hi ha ni un català, tots els meus veïns són això que en diuen ara expats [immigrants d’alt nivell socioeconòmic], que la meitat són antipàtics, mals veïns, interès zero, no pel català sinó per res”. Aquestes són les paraules de Sergi Belbel, carregades de raó. La meva anècdota, que en aquell moment em va doldre molt i sempre he pensat que no vaig reaccionar amb prou contundència, va ser en una assemblea d’estudiants a la UAB, al final de la dècada de 1970, ja mort el dictador, quan vaig fer una intervenció en català i algú va saltar amb un “compañero, habla la llengua del obrero (o potser va dir del proletariado, no ho recordo amb exactitud), no hables la lengua de la burguesía”. Jo em vaig limitar a llançar-li una mirada assassina i a continuar en català, però no li vaig respondre amb el que després em va venir a raig: com em podien acusar a mi de burgès, estudiant amb beca, venint d’una família de masovers, sense cap propietat, amb uns pares i avis que feien tots els esforços possibles perquè pogués estudiar...? Res, que havia d’haver explicat qui era i d’on venia, però en aquell moment em vaig bloquejar, només tenia al cap la meva queixa que, si no ho recordo malament, estava relacionada amb el fet de tenir en compte els alumnes amb beques a l’hora de prendre segons quines decisions. Costa de creure, però mentides i desqualificacions com aquesta sembla que no passen mai de moda, que tornen i tornen sense que ho puguem impedir.

Era a finals dels setanta en una assemblea d'estudiants que un em va dir: "Compañero, habla la llengua del obrero"

El català, llengua burgesa