Potser a Manlleu o per algun racó de la Plana de Vic encara hi ha algun membre de la nissaga Rusiñol que li ha arribat, molt remotament, part del gran disgust que va provocar a la família que Santiago Rusiñol deixés en herència el seu patrimoni a l’Ajuntament de Sitges

Deia el pintor Miquel Utrillo l’any 1912: “A Maricel la llum és clara, la vista eternament hermosa, l’estada agradable; i el nom, un homenatge al nostre poeta Àngel Guimerà”. Així començava l’article Maricel de Sitges publicat a EL 9 NOU el divendres 8 de febrer de 2019. Ja ha passat un any? Destriar la trajectòria de Maricel i del Cau Ferrat, abans, era enrevessat i ara no tant des que dues institucions responsables van constituir el Consorci del Patrimoni de Sitges CPS, el 1994. L’Ajuntament de Sitges és propietari del Museu del Cau Ferrat, llegat testamentari de Santiago Rusiñol, i la Diputació de Barcelona va rebre la donació del Museu Romàntic Casa Llopis i adquirí l’edifici de Maricel i de Can Rocamora. La gestió del CPS la porta un Consell General, la Comissió Executiva i la Direcció-Gerència, les competències dels quals queden establertes pels estatuts del CPS. Aclarit això, quedo alliberat i puc parlar sols de Santiago Rusiñol i Prats i del seu estimat Cau Ferrat. Potser a Manlleu o per algun racó de la Plana de Vic encara hi ha algun membre de la nissaga Rusiñol que li ha arribat, molt remotament, part del gran disgust que va provocar a la família que Santiago Rusiñol deixés en herència el seu patrimoni a l’Ajuntament de Sitges. Lluny quedava la convivència familiar, tot i el poc interès de l’hereu a participar de la direcció de la colònia tèxtil Rusiñol, també coneguda com Can Ramissa de Manlleu, i en els negocis que generava. Les responsabilitats les va anar delegant al seu germà i així ell, sovint, podia escapar-se de la fàbrica a dalt d’una tartana amb els estris de pintar i resseguir els llocs més insòlits de la Plana. Li agradava anar acompanyat d’altres pintors i sobretot del seu gran amic Ramon Casas i tenir-hi fecundes converses. Els viatges l’omplien intensament de vida. Va començar per Catalunya i Espanya, després el fascinà Itàlia i França i sobretot París, on feu llargues estades compartint casa a Montmartre amb Miquel Utrillo i més tard en un altre lloc amb Ramon Casas. Anava gairebé a totes les exposicions, va perfeccionar els coneixements pictòrics a la Société de la Palette i s’integrà ràpidament als ambients intel·lectuals i de la bohèmia: cabarets, teatres de varietats, cafès-concert i seguidors de músics famosos com Erik Satie. Quan decideix tornar a Barcelona ho fa al taller-magatzem compartit amb l’escultor Enric Clarasó, al carrer Muntaner, 37. Al cap d’un temps, atret pel mar, el clima, les amistats i l’ambient modernista que es vivia a la població de Sitges, va adquirir una casa humil de l’antic Hospital de Sant Joan amb diners de nostre Senyor, que una devota li havia deixat en herència. Això va provocar un contenciós amb el bisbe de Barcelona i els seus apoderats, i se’n va sortir. Ara Rusiñol ja tenia un cau, un aixopluc, un espai propi on mostrar la seva important col·lecció de forja; era al seu estimat Cau Ferrat! Pintà més d’un miler d’obres, però no sols feia quadres, era un home polifacètic, líder del moviment modernista català i defensor aferrissat de l’art com a manifestació total. Si es fes un còctel amb les paraules: pintor, poeta, col·leccionista, escriptor, crític d’art, articulista, novel·lista i dramaturg, encara li mancaria el títol de gran dinamitzador d’actes lúdics i culturals. Aquesta barreja era la veritable personalitat de Santiago Rusiñol. Un personatge únic! El Cau Ferrat s’anava omplint de noves adquisicions, a part de la gran col·lecció de forja, la passió de Rusiñol. La casa es va estructurar per rebre escultures, quadres, peces arqueològiques i les magnífiques col·leccions de ceràmica i vidre i es pintaren totes les parets interiors del color blau de Sitges. Rusiñol no era un pintor d’estudi, pintava sempre que podia a l’aire lliure, però quan escrivia es tancava al Cau Ferrat. Allà creava obres de teatre, prosa i articles per a La Vanguardia. Al fons de la sala noble del primer pis, hi tenia la taula del despatx i a prop un piano que solia tocar quan li venia la inspiració, o quan invitava músics com Morera, Albéniz o Manuel de Falla, demanant-los que interpretessin alguna peça que impregnés de melodies el seu estimat Cau Ferrat. Les festes modernistes omplien Sitges de visitants i intel·lectuals. Durant la tercera festa tingué lloc una nova inauguració del Cau Ferrat, de la manera com Rusiñol organitzava els actes. Una processó cívica va recórrer tot el poble seguida per una gentada. Els objectes de culte eren els quadres del Greco adquirits per Rusiñol. Va acabar l’acte amb un dels discursos més celebrats del pintor reivindicant l’art total i convidant a tothom a visitar el seu estimat Cau Ferrat.

Potser a Manlleu o per algun racó de la Plana de Vic encara hi ha algun membre de la nissaga Rusiñol que li ha arribat, molt remotament, part del gran disgust que va provocar a la família que Santiago Rusiñol deixés en herència el seu patrimoni a l’Ajuntament de Sitges

El Cau Ferrat de Sitges