El chopped
El Ter no és pas que baixi gaire maco. Es nota que la tardor s’ha estrenat amb poca pluja. Aquest any, de fet, plou poc. Però pel poc que plou, plou prou. Prou, almenys, com perquè es faci algun bolet. L’Insta en va ple, de cistells de bolets. Caçar bolets, verb més èpic que l’avorrit collir, és un costum arrelat en un país amb tradició micòfila. Osona, el Ripollès i el Moianès en són exponents. Al bosc sempre hi ha gent; i a les cunetes, cotxes. En caps de setmana i dies de pont potser fins i tot massa gent i massa cotxes.
Per això tocarà posar-hi normes. És cert que cada plantejament té el seu moment. I l’actual potser no és l’oportú. Només faltaria, després d’un any i mig de restriccions per la pandèmia, que a algú se li acudís dir, en sèrio, que s’hauria de pagar per anar a bosc a caçar bolets. Sona malament. Regular les activitats al medi natural és complex, però més d’hora que tard tocarà fer-ho.
Als tofonaires, per exemple, fa temps que ja se’ls demana una llicència. Potser no és eficaç del tot, però és un mecanisme per substituir la manca d’estructures socials i regles formals que regeixin l’accés als boscos per part d’exèrcits de buscadors de bolets. Alguns, equipats amb xandalls de batalla i proveïts de sandvitxos de chopped; d’altres, calçats amb vambes de marca i carregats d’entrepans de llonganissa bona. És igual l’estampa. No té res a veure amb la classe, sinó amb el civisme. Sempre mòbil en mà, això sí. El botí s’ha d’immortalitzar, perquè encara hi ha qui es pensa que el millor boletaire és qui marxa amb el cistell ple. I no és veritat. El millor és qui no deixa rastre d’haver estat al bosc.
Aquesta és la diferència, abismal, que separa un dominguero d’un boletaire.