Durant més de 45 anys el règim havia conviscut entre repressió, programes nuclears, protestes internes i peticions de llibertat d’una població que es trobava al límit

Si hi ha un país que avui es troba en boca de tothom aquest és l’Iran, actualment enmig d’un conflicte bèl·lic amb altres potències internacionals, però aquesta actualitat recent que l’ha convertit en el centre de totes les mirades internacionals no pot tapar que no fa pas massa dies, la situació de la població iraniana era igual d’important, aguantant les repressions d’un règim i reclamant llibertat.

Deixarem de banda el conflicte armat que actualment marca l’actualitat per situar-nos just abans de l’inici de les hostilitats militars, quan el règim dels aiatol·làs reprimia de forma salvatge les protestes i manifestacions, una situació que per quedar lluny i no ser d’actualitat estava passant desapercebuda de les mirades internacionals i l’actualitat i informació del nostre atapeït dia a dia, una realitat que s’ha posat de manifest i ha sortit a la lluny després de l’esclat del conflicte.

Durant més de 45 anys, l’Iran ha viscut sota el règim dels aiatol·làs, una dictadura islàmica extrema que fou instaurada després del triomf de la revolució islàmica de l’any 1979, que va eliminar el Xa de Pèrsia i va passar a regir el país com una teocràcia xiïta que va suposar una aturada a les reformes d’obertura que tenia el país, passant d’una creixent modernitat i llibertat a una forma de govern repressiva, especialment amb les dones, amb un fort component antioccidental.

Al llarg de tots aquests anys, les tensions entre el govern iranià i certes potències internacionals, com són els Estats Units i Israel havien estat a l’ordre del dia, amb diferents topades, tant en l’àmbit diplomàtic com també militar, en les que la resta de grans potències s’havien anat situant al voltant, en funció dels seus interessos geopolítics.

Les demandes de l’Iran i el seu règim d’iniciar una carrera nuclear, enriquint urani havien despertat molta preocupació entre les potències occidentals, principalment perquè el país no es trobava subjecte a les autoritats nuclears internacionals i la forma de govern del seu règim comportava una amenaça creixent molt important.

Pel record queden les missives intercanviades entre el líder suprem dels aiatol·làs i els presidents americans George Bush i Barack Obama, on les tensions pel programa nuclear iranià provocaven diferents episodis de tensió i també d’amenaces, com l’avís de Teheran del 2008 contra Israel i la flota nord-americana, o certs intents d’acord i fins i tot acords per resoldre la disputa del programa nuclear, tot i les acusacions d’un programa secret per part del règim.

Mentrestant, deixant a banda capítols bèl·lics principalment amb els Estats Units i Israel, però també amb els seus veïns com Iraq i Kuwait, la forma de govern repressiva del règim estava a l’ordre del dia, uns fets que passaven desapercebuts a l’opinió pública occidental, alguns, com l’assassinat de Mahsa Amini el 2022 per no portar correctament tapats els seus cabells despertaven certa indignació internacional, i tot i anar acompanyades de fortes protestes internes i una gran repressió per part del règim, amb detencions i assassinats, aquests fets tenien poca repercussió en el dia a dia internacional.

Les topades entre Trump, Biden, Netanyahu i el règim dels aiatol·làs es mantenien, amb acusacions, detencions, algun bombardeig, fins al punt que el govern iranià es convertia en un dels promotors i instigadors del 7 d’octubre de 2023, fatídic dia en què es van produir atacs de forta magnitud contra la població d’Israel, que possiblement són l’embrió del que està passant actualment.

Des de l’assassinat de la jove activista Mahsa Amini, la població iraniana, en una situació de necessitat extrema, havia perdut la por a manifestar-se contra el règim, tot i la dura repressió amb la qual havien de conviure, les constants detencions i assassinats per reprimir aquesta onada de protestes, en les que la mateixa població demandada llibertat, principalment les dones, traient-se o cremant els vels que els cobria els cabells en record de la que ja era un símbol de la protesta Mahsa Amini, i reclamant una intervenció internacional.

No en va, durant més de 45 anys el règim havia conviscut entre repressió, tensions internacionals, programes nuclears, protestes internes i peticions de llibertat d’una població que es trobava al límit, que reclamava atenció i ser escoltada i un canvi profund en el país que els tornés la llibertat perduda.

Veurem en què acaba aquest nou conflicte bèl·lic a la zona i si, realment, les peticions d’una població que no ens hem escoltat fins que el conflicte no ha escalat de la manera que ho ha fet, poden trobar la llibertat que fa temps que anhelen, i si finalment, la mort de Mahsa Amini i de tantes altres que han demostrat no tenir gens de por per enfrontar-se un règim perillós demanant drets i llibertats, poden portar al país on realment mereixen.

La realitat, però és que perquè realment haguem escoltat el que passava a la població de l’Iran, la lluita de la seva gent, principalment dones, les dures situacions en què vivien i l’heroica forma en què havien afrontat protestar tot i la repressió amb l’esperança d’un nou futur, només ha arribat quan la situació anava molt més enllà, fora de les seves fronteres, per la qual cosa ens tocarà assumir que mentre tot això passava, de forma silenciosa, no vam ser capaços d’escoltar el clam de l’Iran.