Les interminables sobretaules de Nadal donen molt joc. Entre els temes estel·lars sempre n'hi ha dos que brillen: el dels veïns i parents que tenen mals i el dels robatoris a parents i veïns

El de la seguretat -o potser n'hem de dir inseguretat?- és un tema recurrent. Aquests dies de Nadal, en què les interminables sobretaules concedeixen temps per pontificar sobre què li passa al Barça, sobre l'efecte de les pastilles que es pren el tiet per la pròstata i sobre les felicitacions del radar de tram de la C-17, en un moment o altre sempre sorgeixen dos temes estel·lars: el dels veïns i parents que tenen mals i el dels robatoris a parents i veïns. Quan puc, per obligar-los a canviar de registre, m'ho faig venir bé per introduir a la conversa el pas del cometa Halley. Generalment amb poc èxit, això sí. I és que de tots els temes que es posen a debat el dels robatoris és el que sol tenir més recorregut. Les estadístiques policials diuen que la inseguretat és una percepció. Cert que les xifres de denúncies per delictes no són exagerades. Ara bé, les estadístiques sempre són tramposes. Si a mi m'han robat la cartera, m'han trencat el vidre del cotxe o m'han regirat la casa quan no hi era que no m'expliquin que la inseguretat és una percepció. Si ha passat això, per mi serà una realitat. Per tant, que la inseguretat sigui una percepció o una realitat no depèn tant de les estadístiques com de les experiències. La qüestió de fons és com s'aborda aquest tema. La policia fa la seva feina, però existeixen unes lleis que s'han de respectar. En un estat de dret els que delinqueixen també tenen drets. Ha de ser així. Si no, això seria la selva. Un pilar de la democràcia no és fer el que vulgui la majoria, sinó, sobretot, respectar els drets de les minories. En això alguns partits fa temps que juguen a encendre focs. Per sort, a la societat encara hi ha més bombers que piròmans. Això no vol dir que no s'hagin de castigar els delictes. Al contrari. No poden quedar impunes. De fet, les posiciones bonistes també han contribuït a engreixar les posicions extremes. És la llei del pèndol. Per tant, no es pot donar l'esquena a la realitat. A més de reacció, però, cal prevenció. Ara, les càmeres de videovigilància estan de moda. A Prats de Lluçanès, on van fer una votació entre els veïns per decidir a què destinaven una part del pressupost, la proposta guanyadora va ser la d'instal·lar càmeres. Poden ser útils, però tenen alguns peròs. Vegem-ho: sempre diem que la història es repeteix. I no: els fets, encara que pugui haver-hi analogies, sempre són diferents. Els mecanismes amb els quals la societat respon a les amenaces, en canvi, sí que solen repetir-se. Per això les respostes que donem a les amenaces, i la de la inseguretat n'és una, es poden anar a buscar a la història. La tesi, més ben argumentada, és de la periodista Géraldine Schwarz, que explica que les reaccions col·lectives són iguals davant la por, la incertesa o la falta de rumb. El precedent més immediat, la pandèmia. Aleshores, es va demostrar que som capaços de posar la seguretat per davant de la llibertat. Però en nom de la seguretat s'han comès molts abusos. Això també cal tenir-ho present. De fet, és com una contradicció que vulguem ser lliures i, en canvi, cedim dades perquè desenes d'aplicacions ens segueixin el rastre del telèfon mòbil. En el fons és una cessió inconscient de drets. Amb les càmeres passa una mica el mateix. Només una mica perquè és cert que, avui, la seva implantació està molt regulada. La disjuntiva seguretat-intimitat és inexacta. Les càmeres només graven el que han de gravar. Fa ja vint anys, però, era una altra història. A Vic va haver-hi un cas controvertit. A l'Ajuntament s'acumulaven greuges de veïns per l'activitat d'una casa de barrets. El soroll dels talons de les noies i que els clients, sovint, tocaven el timbre que no era a hores intempestives formaven part del catàleg de queixes. Ningú sabia gaire com resoldre-ho i van proposar... posar càmeres de videovigilància per gravar els clients per assegurar-se que fessin bondat. La solució mai es va acabar implantant. En aquell cas, en contra del que es creia, no passava per les càmeres. I en molts dels casos que ens ocupen, tampoc. El cometa Halley, això sí, tornarà a passar el 2061. Queda dit.