La unificació dels territoris amb el Decret de Nova Planta va ser un èxit per a la monarquia borbònica, però com a projecte econòmic va ser un fracàs

Sempre m’ha agradat, a mitja tarda, passar per la plaça de Sant Just i Pastor i contemplar l’església més antiga de Barcelona, una basílica amb molts testimonis arqueològics que ajuden a imaginar tal com devia ser la primera catedral paleocristiana, al mig de les ruïnes de la ciutat romana. Recents troballes testimonien que Sant Just i Pastor, de culte cristià-catòlic, havia de competir amb l’altra catedral veïna construïda poc més tard i de culte cristià-arrià, fent que dues catedrals (dues càtedres) i dos bisbes convisquessin sense gaire entrebancs. El primer cop que vaig anar a Londres, el que em va impactar fou la convivència en una gran avinguda d’esglésies amb diferents cultes i confessions. Venia d’una terra dominada pel nacional-catolicisme exclusiu i on ens ensenyaven que la fe protestant era obra del dimoni. Deixo la plaça Sant Just i Pastor seguint pel carrer Regomir i trobant-me ben immers en un barri que al segle XVIII era un tragí d’activistes i polítics austriacistes que visitaven, gestionaven i conspiraven a casa d’una de les persones més influents de la monarquia austríaca establerta a Barcelona. Miro novament encuriosit les perles esculpides en pedra a la façana d’aquella casa que era on vivia Ramon Vilana-Perles. Aquell dia de setembre de 1714 la família Vilana abandonà la casa precipitadament embarcant al port de Barcelona camí d’Itàlia. Ramon Vilana-Perles ja havia marxat abans, el març de 1713, acompanyant l’emperadriu Elisabet Cristina camí de Viena. On anirà a parar Can Perles? De fet, els Vilana van ser dels molts catalans que hagueren de fugir a l’exili. Ramon era un home important i de confiança de Carles d’Àustria, el Príncep que en morir el seu germà el 1711 va traslladar la residència barcelonina a Viena. Coronat nou emperador, encarregà al fidel Vilana-Perles que restés a Barcelona per conduir el conflicte successori, nomenant-lo marquès de Rialp i secretari personal de l’emperadriu. Vençuts per les tropes borbòniques la Casa Perles fou ocupada per José Patiño, president de la Junta del Govern borbònic imposant el Decret de Nova Planta. La portalada de la casa està considerada una joia del barroc català, amb uns relleus en pedra de forma esfèrica fent al·lusió al cognom. Tantes vegades commemorant d’amagat l’Onze de Setembre es podia convertir en una remembrança rutinària o una realitat simbòlica d’una guerra perduda en un país dividit en dos bàndols: els austriacistes i els borbònics, els morts i els ferits, les destruccions, els exiliats, les represàlies, l’empobriment general i el Decret de Nova Planta que unificava totes les jurisdiccions i territoris sota el domini del nou rei d’Espanya Felip V. Semblava que a Catalunya s’havia acabat tot, però no! Una part de la població catalana del segle XVIII, la que va sobreviure, continuà lluitant per un nou i difícil redreçament, tal com ho explica l’historiador Joaquim Albareda en el seu llibre publicat per Edicions 62 i titulat Vençuda però no submisa. La Catalunya del segle XVIII. A mitjans del segle XX grups inquiets de tendència catalanista volien saber més coses, no quedar encallats al 1714, i esbrinar científicament i política com havia evolucionat Catalunya i el Regne d’Aragó, sota la unificació del Decret de Nova Planta. Un dia de ja fa anys, vaig assistir a una conferència del malaurat economista Ernest Lluch que parlà amb tota mena de precaucions d’aquell complicat segle i dels moviments reivindicatius clandestins que reclamaven la restauració dels drets perduts. Deixà molt clara l’antipatia de Felip V i el seu govern per Catalunya, reprimint amb càstigs i severa presó qualsevol moviment sospitós, encara que fos una humil súplica al rei. Centrant-se en l’aplicació del Decret de Nova Planta afirmà que per la monarquia borbònica fou un èxit la unificació dels territoris amb una forta repressió i imposició, però com a projecte econòmic un fracàs. I és aquí on Ernest Lluch es va esplaiar analitzant les conseqüències comercials i agràries de la Nova Planta, i més en un territori tan divers amb grans extensions de terra erma i propietat única. A Catalunya i a una part de València, s’havia treballat la terra amb aprofitament de cada pam, i la majoria de conreus es feien en règim d’emfiteusi. Eren règims agraris diferents, difícils d’unificar. A l’exili Ramon Vilana-Perles, marquès de Rialp, fou secretari d’estat i cap del Consell d’Espanya creat a Viena per gestionar els interessos hispànics. El 1725 participà en el Tractat de Viena, on s’acordà una amnistia pels exiliats austriacistes, una declaració que amb fèrries resistències borbòniques no s’aplicà mai del tot i segons sembla el marquès de Rialp no tenia cap pressa per tornar a Barcelona. Era factible l’estratègia política de Vilana-Perles? Les decisions foren encertades de com havia de ser Catalunya formant part de la casa d’Àustria? Potser amb una mica de romanticisme millor recordar Can Perles, ara que aquestes joies es tornen a portar i diuen que estan de moda.

La unificació dels territoris amb el Decret de Nova Planta va ser un èxit per a la monarquia borbònica, però com a projecte econòmic va ser un fracàs

El complicat segle XVIII català