Mentre els preus són ràpids i àgils a pujar, són més ganduls a l'hora de baixar i mai tornen al seu punt d'inici

Els que aquest agost eixiren a la carretera, ho van fer amb la bona nova que al revés de cada any els preus de la benzina no s’enfilaven, es moderaven i baixaven. Però la seva alta moral va diluir-se com la calor que feia al copsar que la baixada ho era, i molt, de moderada, de fet quasi no es notava. Mentre que el bidó del tipus Brent anava pels 80 dòlars (havia arribat als 140), baixant els darrers mesos més d’un 10%, el descompte es quedava per la meitat o menys. Cert que el cost dels carburants a més de la cotització depèn dels impostos, dels costos del refinat, de la logística de distribució i dels marges, tots aquests immutables, però la reflexió que porta aital fet i que no sé si serà compartida del tot i per tots és que mentre que els preus són ràpids i àgils a pujar, són més ganduls a l’hora de baixar, i normalment s’estabilitzen quasi sempre per sobre del nivell anterior del punt de partida, malgrat que les condicions que els han enlairat retornin a les circumstàncies anteriors. Ho podrem veure en els preus de l’oli d’oliva, tan disparats els darrers anys, ara que ens diuen que hi ha una collita històrica per quantitat. Han baixat, però sense assolir els dígits de partida. En la formació de preus hi ha molts factors i més ara en què amb les noves tecnologies tots podem saber els preus de quasi tot, la qual cosa ha fet moderar i molt els marges per exemple dels comerços d’electrònica i de moda, també de moltes empreses, aportant-los precarietat perquè al no guanyar-se la vida com abans ni poden estalviar ni poden compensar els seus treballadors augmentant més uns sous que no han seguit ni de bon tros els augments dels preus. Van dos exemples collita pròpia en la formació de preus en dos àmbits concrets, que poden no ser extrapolables a tot el sector, però donen referència. Quan abans de la proliferació dels supermercats cada poble disposava de tocinaires que escorxant mitja dotzena de porcs setmanals abastien el veïnat i es guanyaven la vida, i es donava el fet que els porcs s’apujaven (molts en tenien sota casa seva, un parell de corts amb truja i garrins, fins que les van foragitar per fer-hi el garatge del Seat 600 o el Gordini), òbviament el llom i els altres productes, que del porc s’aprofita tot, apujaven preus. Això durava un temps, i normalment si el preu baixava ho rebaixaven un xic però sense arribar al preu de sortida d’abans. S’havien acostumat a un altre marge, més alt en percentatge. Ja instal·lats en aquest diferencial, quan el preu del porc tornava a pujar (el fet de treure les truges de sota casa suposava als anys 60-70 abans de les macrogranges, un percentatge considerable del mercat, ajudant a l’oscil·lar dels preus), òbviament informaven la clientela que havien de tornar a apujar llom i botifarra. Això fins que els súpers els grataren grans quotes de mercat, amb altres dinàmiques de formació de preus, on intervé decisivament la competència. En el sector immobiliari, un altre fet anecdòtic. Qui antany abans d’internet volia vendre un pis, anant a una de les noves agències a informar-se per potser donar-los l’exclusiva, veia que li deien per exemple que en podria fer 100.000 euros. Quan, inquiet ell, anava a una segona agència, aquesta a base de preguntar esbrinava on havia anat abans i el preu que li havien engaltat, i per guanyar l’encàrrec el convencien que es veien amb cor de treure’n 110.000 euros. Anant a una tercera, repetint operació, potser li deien que en faria 120.000 euros. Aquesta darrera s’emportava generalment el premi. Després, dues conseqüències, una que costava vendre l’habitatge pel tercer preu. Potser li aconsellarien rebaixar-lo, però la comissió ja seria per a ells. Segona, que si el preu de mercat era els dels primers 100.000 euros, a còpia de repetir-se aquestes operacions els preus s’instal·laven en un valor mitjà més alt que el de partida. I si de sobte això passés del 2004 al 2007, on els bancs i les caixes abans de desaparèixer van embogir a redós de les operacions subprimes dels EUA fins a la petada de Lehman Brothers el 15 de setembre de 2008, si passés com dic en aquests anys de follia immobiliària, aquests 120.000 euros fins i tot quedaren curts. Va costar Déu, ajut i la desaparició de la nostra Caixa de Manlleu amb les altres nou catalanes perquè el mercat retornés a uns certs nivells de normalitat, on malgrat la forta ensulsiada d’aquesta crisi les baixades de preus no van seguir les proporcions d’aquesta, i avui, 16 anys després, encara la Sareb i els bancs que queden (que, per cert, no han retornat cap dels milers d’euros de fons públics d’ajut, malgrat el compromís de l’inefable M. Rajoy), disposen d’habitatges i també de solars per vendre, ara però amb pisos degradats, amb reparacions per fer i desgavells de preus. Mentrestant, els que es fan nous han de seguir els forts increments de materials, mà d’obra i d’impostos que els fan dificultosos per al nostre jovent. És a dir, en els processos de formació de preus hi ha molts factors, situacions de monopolis, alteracions dels costos primaris, com els que provoca ara la proliferació d’energia fotovoltaica, d’altres com els preus en davallada del sector tecnològic, o d’altres com l’alça dels aliments que serà difícil de moderar. També els fets immutables que els impostos, com exemple l’IBI, mai han baixat, sempre pugen i per sobre dels IPC. Les intervencions dels nostres representants polítics poc hi poden fer. Ja ho hem copsat en el fracàs del dret constitucionalment reconegut a l’habitatge dels espanyols. L’han volgut derivar al sector privat amb els obligats 30% de promocions de les VPO i han fet fallida. En l’alimentari, baixant temporalment l’IVA han intentat moderar els preus amb minsos efectes. Hem de continuar confiant que el mercat, la mà invisible d’Adam Smith, segueixi regulant-nos millor que fins ara.

Mentre els preus són ràpids i àgils a pujar, són més ganduls a l'hora de baixar i mai tornen al seu punt d'inici

El comportament dels preus