Quan fosquejava encenia el llum de la làmpada, agafava el paper i escrivia. Podies percebre un lleu tremolor en els seus llavors, com aquell que recita sense so ni paraules

Jo el veia a l’altre cantó de la finestra, sempre hi era, llegia o escrivia. Quan fosquejava encenia el llum de la làmpada i romania allà, assegut, davant la taula, el cap dret, els ulls clucs, fins a altes hores de la matinada. Agafava el paper i posava la mà esquerra al davant, un xic inclinada, com volent ocultar les lletres. L’altra mà sostenia el llapis, i era molt de tant en tant quan obria els ulls, abaixava el cap i escrivia; poca cosa... Si te’l miraves bé podies percebre un lleu tremolor en els seus llavis, com aquell que recita sense so ni paraules. A vegades, quan era migdia, si feia bo, sortia per anar a la font de la plaça. S’hi atansava a poc a poc, i en arribar-hi s’ajupia i acostava la boca al rajolí, bevia una mica, sense delit, sense set. Un dia, que ens hi vàrem trobar, no per atzar, sinó perquè vaig seguir-lo, em digué que s’abeurava de records i em convidà a asseure’m. M’explicà que feia molts anys el dia de Nadal pujava a Matagalls. A dalt feia un cercle amb els companys i els llegia un conte nadalenc. Aquells escrits li costaven mesos de feina; seleccionava gèneres literaris diferents, els escollia segons el seu estat d’ànim, barrejava vivències, llegendes, contes i faules. En acabat plegava el full, en repartia algunes còpies, desitjava un bon Nadal i baixava lleuger com un isard, sense aturar-se enlloc ni parlar amb ningú més. Llavors va fer una pausa, aixecà el cap i tancà els ulls, i em confessà que vet aquí, que de tant anar amunt i avall, s’enamorà de la muntanya. Que per ell Nadal era Matagalls i Matagalls un gran conte de Nadal... I que amb l’enamorament oblidà que el que menys costa de passar són els anys; i posant-se trist afegí que s’havia fet vell, que ja no podia pujar a la muntanya. I com que no podia caminar, es posà a escriure. Mira, noi, vaig pensar que escriure és com dibuixar amb lletres, que amb lletres es poden pintar muntanyes i que, al cap i a la fi, pintar muntanyes és com pujar-hi. Em mirà amb picardia, com volent esbrinar si jo l’estava entenent; i llavors es posà poètic. M’explicà que volia compondre un poema èpic. Pretenia passar a paper un Montseny primaverenc, florit i rialler, amb els brots del faig desplegant-se per sentir el cant del pinsà i la cadernera; un Matagalls estiuenc, amb els castanyers, els servers, les alzines i els roures carregats de fulles i les mores negres i vermelles, i el verd viu de les falgueres; un Montseny tardorenc amb les fagedes rovellades; i per l’Advent, el faig despullat amb la neu estintolada a les branques... Tindràs molta feina, li vaig dir. Sí, i tant, m’he d’afanyar, em respongué. I se’n tornà a la finestra, passaven els dies i les nits, ell escrivia, escrivia, i no parava mai d’escriure. Desava les fulles en una carpeta. Ell no em veia, no em podia pas veure, jo sí que el veia, fins que vaig deixar de veure’l. Tots els relats traspuaven alegria; ho vaig saber més tard, quan em van regalar la carpeta: contenia una muntanya de folis! El Matagalls sempre hi era present. Passen els anys. I ves per on, fa uns dies, fent endreça, la vella carpeta em surt del fons d’un calaix. Caram! Demà és Nadal; per què no faig una cosa bona? A les 9 del matí ja soc a Collformic, m’abrigo bé perquè fa un fred que pela. A dalt, al peu de la creu, hi ha força gent, encaixades de mans i abraçades de bon Nadal. Em trec els dos folis de la butxaca i em poso a recitar a veu ben alta. Sense ni adonar-me’n els tinc tots al voltant... Aquell matí de Nadal vaig saber que la posteritat de l’home de la finestra era de paper: “Cada any, per Nadal, l’home pujava a Matagalls, a dalt feia un cercle amb els companys i els llegia un conte de Nadal...”.

Quan fosquejava encenia el llum de la làmpada, agafava el paper i escrivia. Podies percebre un lleu tremolor en els seus llavors, com aquell que recita sense so ni paraules

El conte de Nadal de l’home de la finestra