El meu primer cateterisme va acabar bé, tot i que el pacient, pobre, va passar molta estona sobre la taula

Un altre “I jo”?, em podeu preguntar. Montaigne, l’escriptor francès, el dels assajos, va escriure: “Soc jo que em pinto, sou vosaltres els qui em permeteu parlar de mi mateix”. Un relat és una creació col·lectiva: el qui escriu i el qui llegeix; és allò que diuen, que el jo no existeix sense el tu, sense vosaltres... Hospital Sant Pau, servei de cardiologia, un dia de l’any 1974, tinc 25 anys, soc metge assistent, fa uns dies que m’han destinat a hemodinàmica, aprenc; per a mi tot és nou: els guants, les gorres, les mascaretes; ho tenim tot a punt, el material, els aparells endollats... El cap del servei, el meu professor, em crida i em diu: “Vine, Ylla; avui el faràs tu, el cateterisme, jo seré al despatx, espero que no m’hagueu de cridar”. El quiròfan em cau a sobre, agafo por, el cor, el meu, és clar, es posa a cent, quedo xop, noto la descàrrega d’adrenalina. Em miro les companyes infermeres, és una mirada de súplica, elles han quedat petrificades, ho llegeixo en els seus ulls, no l’esperaven, aquesta. Quin remei; m’he de posar a la feina. Elles m’ajuden, i junts, superant la dificultat, aconseguim dirigir el catèter fins que aquest topa amb la paret del ventricle dret. Els ulls humits, empresonats entre la gorra i la mascareta, se m’acluquen; cansats de tanta tensió, la meva cara endevina un somriure; tinc un cor a la punta dels dits; és el primer contacte amb el que serà el company d’un llarg viatge. Seran més de cinquanta anys els que anirem junts. Com en El petit príncep amb la seva rosa, el cor de molts pacients, de tant tenir-ne cura, es feu únic i important. El cor de Raimon Panikkar fou un d’ells. Ell, un mestre del diàleg entre cultures i religions, havia estat pacient i amic i m’havia parlat de l’experiència. Va ser el dia que després de la visita mèdica em regalà el llibre Invitació a la saviesa. Me’l va fer a mans tot explicant-me que experiència és allò que t’impactarà i penetrarà; tan a fons, em digué, que tu t’hi sentiràs identificat: “Miquel, només allò que t’ha travessat, i que després brollarà espontàniament de tu, té vida, força i autoritat”. El llibre duu una dedicatòria: “Al doctor Ylla, amb les excuses i l’agraïment d’un “pacient” poc submís; Advent 1997”. Estic avui endreçant unes revistes Destino i abans d’arxivar-les me’n miro el contingut. La que tinc a les mans és del 9 de maig de 1964, a les pàgines centrals hi ha un article sobre Hitler, “Semblanza de un dictador”; i més enllà, en la secció “El consejo del doctor”, hi trobo un escrit que parla d’una prova diagnòstica, en aquells anys encara molt poc coneguda: la introducció d’una sonda o catèter des d’una vena fins al cor. L’article s’acompanya de la foto que avui reprodueixo i fa una resumida crònica de la història del cateterisme. L’any 1929, un uròleg alemany, Werner Forssman (1904-1979), introduí un catèter en les seves pròpies venes i amb l’ajuda d’un aparell de raigs X, i d’un mirall aguantat per la infermera, el feu arribar fins al seu cor. El van acomiadar; el director de l’hospital va considerar que el que havia fet era una temeritat sense sentit. L’any 1956, Forssman, l’uròleg acomiadat, fou un dels tres metges que van ser guardonats amb el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia, pels seus coneixements sobre els catèters i les alteracions patològiques en el sistema circulatori. El meu primer cateterisme va acabar bé, tot i que el pacient, pobre, va estar molta estona sobre la taula. Sort que ell no en sabia res, de tot això. El cap del servei va treballar tot el matí al seu despatx; no hi tornà pas, al quiròfan. Va ser l’endemà, quan m’ho va dir: “Ylla, les infermeres m’han explicat que tot va anar bé...”. Ara, passats els anys, és com si la tornés a escoltar, la veu de Raimon Panikkar, el “pacient” poc submís: “Miquel, l’observació és bona, però és una activitat passiva; comprendre no és aprendre, és l’experiència el que té vida, força i autoritat”. Trec els dits del teclat, l’esquena recta, el cap alt, acluco els ulls; i torna la veu: “Miquel, soc allò que conec; i no és un cercle viciós, sinó un cercle de vida”.

El meu primer cateterisme va acabar bé, tot i que el pacient, pobre, va passar molta estona sobre la taula

El cor i jo