Ens sentim molt més feliços i satisfets quan veiem que el nostre contrincant perd que no quan nosaltres podem celebrar un èxit o una victòria

Hi ha països on les derrotes, personals i professionals, se celebren i s’analitzen detingudament amb l’objectiu d’aprendre’n i intentar no repetir els errors. Hi ha països –com el nostre– on les derrotes i els fracassos s’amaguen i s’acaben tractant com un tema tabú. Aquesta poca acceptació d’una realitat que vivim molt sovint –tots ens equivoquem amb més freqüència de la que reconeixem– fa que visquem instal·lats en la comoditat i transmetem als altres que l’únic important és ser competitiu. Als nens petits, directament o indirectament, també se’ls inculca aquest esperit de competició. Quantes vegades heu vist nens jugant a futbol i els seus pares o tutors cridant-los com si s’estiguessin jugant la final de Champions? Quin ha de ser l’objectiu de l’esport per a un menor d’edat, arribar a ser el millor futbolista del món o gaudir del que fa amb uns valors i transmetre-ho als altres? Què és el que estem ensenyant als més petits quan els volem apuntar a tots els esports possibles sense preguntar-nos si realment ho desitgen? Pensava en tot això, aquests dies, mentre veia com molts aficionats barcelonistes creuaven els dits perquè el Reial Madrid no passés l’eliminatòria contra el Bayern de Munic i, en conseqüència, no arribés a la final de la Champions. Si ara féssim una enquesta, la majoria de culers es mostrarien contents i feliços si el Reial Madrid no hagués arribat a la final de la Champions League, encara que el seu equip, anteriorment, hagués fet el ridícul en la mateixa competició. És a dir, el més important no és què fem nosaltres sinó com de malament ho fan els altres. Aquesta actitud i manera de pensar demostra que ens sentim molt més feliços i satisfets quan veiem que el nostre contrincant perd que no quan nosaltres podem celebrar un èxit o una victòria. Aquest sentiment i aquesta baixa autoestima denota que, en realitat, no ens creiem com d’extraordinaris podem arribar a ser i acabem conformant-nos amb les petites derrotes dels altres, aquells que no ens haurien d’importar. Segurament, el més lògic seria fixar-nos més en nosaltres, en els àmbits en els quals som líders –que són moltíssims–, i deixar de fixar-nos, encara que costi, en el veí del costat. Tot el que no sigui fer això és perdre el temps i donar avantatge al nostre rival, que és precisament el que no volem. Defensem-nos, fem les coses de la millor manera possible i deixem de conformar-nos amb victòries petites. L’exemple és d’un partit de futbol, però el podem extrapolar a qualsevol altre cas de la nostra vida quotidiana o a la situació política i social que viu el nostre país. Ens agrada més veure perdre els altres que celebrar els nostres èxits, cosa que vol dir que el dia que aconseguim tenir allò que sempre hem somiat no ens sentirem tot el desitjats que hauríem i és possible que ens continuem sentint insatisfets. L’única cosa que ens ha de preocupar que les futures generacions aprenguin és que, a la vida, ser el millor del món no ens farà feliços. Però el que sí que ens pot satisfer és poder anar pel món amb la consciència tranquil·la i sabent que hem fet les coses com les havíem de fer, sense odi, sense rancúnia i a la nostra manera. Amb el nostre segell.

Ens sentim molt més feliços i satisfets quan veiem que el nostre contrincant perd que no quan nosaltres podem celebrar un èxit o una victòria

El costum de celebrar les derrotes