Si tu tens la pilota, pot passar de tot. Fins i tot que un dia els trens vagin a l’hora i que el president del país deixi de ser un home gris per tornar a exercir el lideratge perdut

Dimarts va fer 10 anys de la mort de Johan Cruyff, el crac holandès més proper als Beatles que a l’Eres tú dels eurovisius Mocedades.

Cruyff, a qui se l’havia vist comprar sabates a Vic –imagineu-vos el renou!–, va ser una mena de Sant Jordi arribat del nord –així el definí el professor Sebastià Serrano–, que aterrà a Catalunya per defensar-nos, simbòlicament, del monstre centralista, autoritari i repressor que aleshores exercia el poder franquista a la primera meitat dels setanta.

L’any 74, La Trinca cantava “cinc cops plorà la Cibeles, Madrid estava de dol” i avui, aquell holandès volador amb residència a El Montanyà, continua sent la prova que la grandesa del futbol no està en el joc, sinó en els aprenentatges de lideratge, intel·ligència i coratge que hi podem trobar.

D’ara fa 10 anys recordo quan el Raül Llimós, aleshores cap d’Esports, em va confirmar la notícia i com li vaig demanar que es posés a l’antena de RAC1. Vam començar un especial non-stop, on es barrejaven conductors i programes. L’important era l’oient, complir amb els formalismes ens importava poc o gens.

Més tard vaig tenir unes quantes trucades amb Jordi Basté. Em va tocar fer de Cruyff, que deia que quan un extrem té l’habilitat de desmarcar-se, el que has de fer és no marcar-lo. L’objectiu era que l’endemà en Basté fes ràdio. Aquell divendres el programa no podia ser una trivialitat i per aconseguir-ho, li vaig dir que, sobretot, no capgirés els seus plans per a aquells dies, que era festiu i que no li podia exigir un enèsim esforç. Naturalment, demanar sense demanar va tenir efecte i aquell Divendres Sant en Basté va fer un dels millors programes que li recordo.

Aquell primer matí sense Cruyff em vaig divertir com mai escoltant la torrentada d’emocions tan ben explicades. El mateix Basté, el testimoni colpidor del Pep Guardiola, també el parer del Ramon Besa –“Cruyfòleg oficial”, segons David Carabén–… Vaig pensar que era un privilegiat, i que aquell programa era el millor homenatge que podíem retre al geni que ens va ensenyar a ser més desperts.

Han passat 10 anys i reivindico Cruyff. El país necessita la modernitat transformadora dels Prats de la Riba i Pujol, però també del sentit comú de Cruyff, que defensava amb fets que “les coses sempre poden ser d’una altra manera”.

L’última vegada que vaig saludar Johan Cruyff va ser al vestíbul de RAC1. No sabia que estava malalt, em van avisar que havia arribat i vaig sortir a saludar-lo. Cruyff tenia molt clar on estava, ens vam donar la mà i em va etzibar aquest “tu, aquí, a la ràdio, has fet les calidades”. Segurament és la frase més bonica que mai em van dir com a director de RAC1.

Abans us deia que del futbol se’n poden treure mil aprenentatges. Que si un any pot ser la distància més curta entre el fracàs i l’èxit, que si guanyar és tan difícil com perdre, que si arriscar és un gran obridor d’oportunitats, i que, a la vida, els reptes van canviant. Em miro el país i penso que és l’hora de posar les calidades –i també el gust de pensar bé i en gran–, al servei de la plenitud de Catalunya. De fet, si tu tens la pilota, pot passar de tot. Fins i tot que un dia els trens vagin a l’hora i que el president del país deixi de ser un home gris per tornar a exercir el lideratge perdut. Enyoro Cruyff i guanyar d’aquella manera.