Si valoreu la lluita contra la violència de gènere, l'eutanàsia, la llibertat d'expressió o la possibilitat d'escollir qui som i amb qui ens volem casar, nou us quedeu a casa

Tinc un gran debat aquest cap de setmana que arrenca avui, que és divendres. Un gran debat intern entre una cosa i l’altra. I ja em perdonareu, però no és anar a votar o no. Em fa tanta por que a Espanya governi l’extrema dreta que em fa més il·lusió i tinc més ganes de votar diumenge que a les passades municipals (no t’enfadis, Martí, segur que m’entens). Em fa tantíssima por que les passes que s’han fet –poques o moltes, curtes o llargues, de maquillatge o de llarga durada– avançant cap a l’esquerra, cap a la llibertat, cap a la igualtat se’n vagin a la merda que tinc claríssim que no anar a votar no és cap opció. De fet, ja em perdonareu i sabeu que soc de tarannà conciliador, però si no aneu a votar diumenge no m’ho digueu perquè em fareu enfadar. I no tinc ganes d’enfadar-me. Tindreu les vostres raons per no votar. Deveu estar desencantats, deveu estar cansadíssimes, deveu pensar que vaia tela els partits independentistes que no s’han posat d’acord ni en el color de les estovalles de la taula de diàleg i deveu pensar que tot plegat no canviarà res, manin uns o uns altres. Penseu el que vulgueu, de veritat –i respecto totes les vostres raons–, però si valoreu coses com la lluita contra la violència de gènere, l’eutanàsia, la llibertat d’expressió, la possibilitat d’escollir qui som i amb qui ens volem casar, la llei de dependència i alguna cosa similar a aquestes, no us quedeu a casa. Diuen que la nit és més fosca just abans de fer-se de dia, però és que aquesta nit que semblava que clarejava s’està enfosquint més que mai i tinc por que l’alba encara tardi a arribar. Soc més d’eix social que nacional en això de la política, ho he dit sempre, però aquest tampoc no és el debat que em té ocupada aquests dies. És cert que tinc més d’una opció per votar aquest diumenge, alguna altament improbable que hi fos no fa gaire, i que m’està costant decidir, no perquè totes m’agradin molt sinó perquè cap no m’acaba d’agradar prou, i mira que és fotut això. Però tot i això hi aniré sí o sí, i amb alegria. Si hi hagués un vot que posés: “Que mani qui sigui que no ho emboliqui gaire, respecti els drets humans, peti la monarquia, lluiti pel feminisme i el planeta i que entengui que la Constitució és un marc i no pas un mur de formigó i que no doni mai el seu vot ni PP ni a Vox, allà hi seria jo, mira, feliç. I prou convençuda. Però no hi és aquest vot i, per tant, hauré de triar alguna cosa que s’hi assembli al màxim però aquest tampoc és el debat. El debat és si Oppenheimer o Barbie. Dues pel·lícules més diferents no podien coincidir a la cartellera en aquest bonic cap de setmana d’eleccions i no sé quina de les dues em ve més de gust: si la tonteria màxima o la por màxima, si el rosa o el negre, si un extrem o l’altre. I amb aquest debat meu, visca Nolan i visca Gerwing, tot és tan fàcil: sessió doble o una divendres i l’altra dissabte; o mira una o mira l’altra, perquè no m’hi va res, en realitat. Dues bones pel·lis segur, dues bones estones. Amb la política, però, no hi ha debat. No dic que l’esquerra sigui Barbie, però alerta l’extrema dreta, que no ens estalviarà cap bomba atòmica de retrocés social i vital. Decidiu què votareu, però aneu-hi. I després acosteu-vos al cinema a veure qualsevol de les dues o Insidious, que, mira, fa menys por que un pacte PP-Vox.