Ara mateix, inequívoques hectàrees del camp de batalla independentista es poden vincular molt bé amb el racisme, la xenofòbia i la discriminació religiosa

Qualsevol sistema polític que en el seu programa marqui ben subratllat la missió de conquerir justícia social, cal que objectivi les emocions més nobles dels éssers humans i les posicioni ben visibles en el nucli de la seva agenda pedagògica. Els centres educatius des de la més tendra edat fins a la maduresa intel·lectual de les universitats han de perseverar en el cultiu de l’esperit solidari, magnànim i crític. Els episodis més vergonyosos i tràgics de la història, com ha estat el triomf dels totalitarismes a l’Europa del terror o els reiterats i actuals envits per repetir la més inhumana, indigna i criminal de totes les històriques solucions finals, com està passant a Gaza, no poden ni han descartat mai la possibilitat educativa de fomentar les emocions basades en la generositat i la solidaritat entre els individus.

Molts catalans, a la manera de Thomas More, Campanella o el mateix Plató, havien albirat una florent Catalunya feliç; un país petit, de dimensions limitades, fàcilment governable per un poble sobirà, temperat, obert i just, que posseiria la capacitat d’autogestionar-se políticament, econòmicament i èticament, i que s’ocuparia del benestar dels particulars, vinguin d’on vinguin. Una nació on els éssers humans naixerien i moririen lliures, amb una educació que un cop experimentada ja per ningú seria descuidada. Un país on sobirà i poble serien la mateixa cosa, amb un mateix interès democràtic fonamental: el benestar de tota la ciutadania. Una Catalunya exemplar.

Aquesta utòpica missió que un dia semblava marcada en totes les estelades de Catalunya s’ha transformat en desencant i despit quan, successivament, hem desvelat un sector emergent del catalanisme amb el pertorbador rostre del fanatisme, aferrat amb dents i ungles a una mena d’identitat ètnica natural, sense cap maduresa moral. Els prosèlits de tal ideologia temen que la barreja de cultures i religions conformi una realitat social eclèctica capaç d’esborrar de la faç del territori la genuïna homogeneïtat cultural que, d’altra banda, mai ha estat estàtica. L’efectivitat de les ideologies, deia Marx, s’evidencia en el fet que els adoctrinats no saben que ho són. Amb creus catòliques al coll, fomenten la noció de l’altre on projecten la purga del seu odi i el ressentiment contingut de la frustració política. Pocs o molts d’aquells companys de viatge amb qui transitàvem plegats cap a un modèlic isme comú aposten ara per les deportacions dels immigrants indocumentats, neguen o justifiquen la cruel matança d’innocents per part d’Israel i intenten rentar la sang sionista amb discursos histriònics i perversos. De cap manera es pot somiar un món excel·lent amb ells.

Lamentablement, ara mateix inequívoques hectàrees del camp de batalla independentista es poden vincular molt bé amb el racisme, la xenofòbia i la discriminació religiosa. El que empenyia amb orgull l’anhel catalanista, i tot el que semblava bell i bo per la nació catalana, ha estat inquietantment torbat per una nova moda croada nacionalcatòlica, dogmàtica, inquisidora i sòrdida, farcida de declaracions que recorden les exposades a la Conferència de Wannsee. El dany està fet, i són molts els que no pujaran al tren independentista si han de compartir seient amb segons qui. El viatge és massa important per deixar-lo capitanejar per persones moralment tan qüestionades. Aquest és el desencís, aquesta és la vertadera traïció a la Catalunya il·lusionada. La concepció d’un món més digne i noble no pot sumar amb el prejudici etnocèntric i el pa i circ dels predicadors de l’odi. Es posicionen com a defensors del nostre llegat cultural, però sense poder evitar la decadència democràtica que susciten. Avui, tots podem contemplar el macabre espectacle d’històriques ideologies passades convertides i actualitzades, un espectacle farcit de drama i comèdia en un marc d’orquestració on les tesis i les antítesis es fonen ben integrades en el mateix xou, la mateixa funció que, si més no, ens entreté patèticament. Tant se val si fa quatre dies vociferaven als cels “A por ellos”, són benvinguts si fan costat a les modèliques democràcies d’Israel o dels Estats Units.

El metge i filòsof alemany Paracels definia la imaginació com aquella força optimista que alça castells de vent, i Catalunya ho ha estat d’entrada; ha estat objecte de somnis constructius farcits de romanticisme revolucionari. La utopia manava un món millor i la voluntat determinava l’acompliment real d’allò que semblava a tocar. L’1 d’octubre de 2017 Catalunya va gaudir d’uns breus batecs d’independència. Després va envair el desengany. El nacionalcatolicisme català és el resultat visceral, és la nit obscura de l’independentisme, el dol d’una mort. Ara calen noves idees amb la força de clavar empenta endavant. Atesa la complexitat social actual es requereix un esperit independentista transformador, solidari i conciliat amb la nova Catalunya. Cal un despertar més heroic, gairebé un fènix renascut. Però per fer això és inevitable trencar amb els prejudicis que frenen la realitat moderna.

És fonamental tractar aquest assumpte de manera més racional, amb més cura, orientada a la novetat. Els temps nous ho exigeixen, i n’hem de ser ben conscients. Els efectes de la globalització no són una quimera, és una realitat ben instal·lada. Les societats tradicionals han estat modificades, i ara demanen nous projectes i responsabilitats comunes. La incomprensió d’això construeix marcs polítics resistents, poc evolutius, amb els quals només abastarem el fracàs polític i moral. Per als defensors del genocidi a l’Orient Mitjà la realitat catalana és un malson. Però no ho és per a tots; només és un nou repte polític que exigeix una nova visió, un enfocament inclusiu, democràtic, igualitari i respectuós, amb una justícia distributiva que impedeixi l’arbitrarietat de les lleis civils i protegeixi els drets fonamentals de tots i totes, encara que s’hagi d’actuar contra les lògiques conservadores dominants. Tot plegat és possible, cal només voluntat.