| 16:59
Opinió

Apressa reformar la Llei d’Enjudiciament Criminal per combatre aquest greu fenomen a l’alça, que deixa del tot indefenses les víctimes que el pateixen

El desgavell de les ocupacions

Arran de la severa crisi econòmica originada amb la Gran Recessió de l’any 2008, el fenomen de l’ocupació d’immobles va adquirir una notable rellevància en el marc de les reivindicacions socials. En aquell context, es volia posar de manifest una incomprensible paradoxa, en virtut de la qual existien grans tenidors de pisos buits i, al mateix temps, un destacable segment de la ciutadania que, immers en una precària situació de vulnerabilitat, no disposava dels recursos necessaris per accedir a un habitatge digne i adient. No obstant això, durant l’últim lustre hem pogut constatar una perillosa transmutació d’aquest fenomen, en què el perfil majoritari de l’ocupant ja no respon al d’una persona necessitada que es troba en risc d’exclusió social, i que opta per instal·lar-se en un immoble deshabitat que pertany a una entitat financera, sinó que es tracta de membres d’organitzacions criminals o de simples barruts que, sense cap mirament, ocupen el primer immoble que se’ls posa a l’abast; ja sigui el domicili d’algú, una segona residència, o una construcció d’obra nova que encara no s’ha entregat al seu comprador.

Així doncs, aquell moviment que havia nascut en l’àmbit de la protesta i de la transformació social, i que es concebia com a resposta davant les dificultats per garantir la necessitat humana bàsica d’habitatge, s’ha vist engolit per una deplorable realitat que té dos protagonistes principals. D’una banda, trobem determinades màfies que han convertit l’ocupació d’immobles en una nova activitat delinqüencial, amb l’objectiu d’obtenir ingressos ràpids i fàcils. Una vegada canviat el pany, la forma de procedir pot adoptar diferents modalitats: demanar al propietari o a l’inquilí que paguin una determinada quantitat per recuperar la possessió, vendre les noves claus a un tercer que es troba en una situació desesperada, o simular la condició d’arrendador per llogar el pis a un arrendatari que actua de bona fe (pagant la fiança i la primera mensualitat), sota la falsa promesa de firmar el contracte en un futur immediat. D’altra banda, també podem trobar certs individus que aposten per fer de l’ocupació el seu modus vivendi particular. Es tracta de persones no desemparades ni vulnerables, i que fins i tot poden arribar a disposar d’ingressos propis (via nòmina, economia submergida o prestacions), però que han decidit viure de gorra i estalviar-se pagar tant la renda mensual com les factures dels subministraments.

Per descomptat, aquestes injustícies són conseqüència directa d’una errònia configuració legal. Dit d’altra manera, la regulació d’aquesta matèria, que parteix de la lloable intenció de protegir el dret fonamental a la inviolabilitat domiciliària de l’article 18.2 de la Constitució, ha acabat convertint-se en l’escletxa idònia per emparar a uns ocupes que, dit sia de passada, tenen perfecta coneixença d’aquesta inquietant laxitud que els beneficia, i que sumeix a les seves víctimes en la desesperació i el desconcert més absoluts. El desgavell produït per la legislació vigent és majúscul, i ha comportat que aquesta problemàtica adquireixi una enorme rellevància social, essent mereixedora d’una intervenció immediata per part del legislador. Però anem a pams. L’abús de dret que realitzen els autors és el següent: un cop instal·lats dins l’immoble, al·leguen que aquest és el seu domicili i que, per tant, ni el propietari, ni el llogater, ni la policia hi poden accedir si no és amb el seu consentiment explícit o en virtut d’una ordre judicial. És indiferent si no tenen cap títol ni prerrogativa que els permeti posseir l’habitatge, ja que podran quedar-s’hi fins que els plagui, els treguin per la força o siguin desnonats en compliment d’una resolució judicial. Però el camí dels jutjats, com és sabut, serà llarg, carregós i extenuant, i suposarà, per desgràcia, restar a l’expectativa durant mesos o anys; circumstància per la qual existeix el risc que la víctima decideixi fer justícia pel seu compte, amb conseqüències nefastes.

Perquè és precisament aquí on podem copsar la perversitat d’aquest fenomen amb tota la seva cruesa. Si el propietari o l’inquilí intenten recuperar l’immoble pels seus propis mitjans, o pretenen fer la vida impossible a l’ocupant perquè se’n vagi, és probable que estiguin cometent un delicte. Pel simple fet d’accedir a l’interior de l’habitatge sense permís ja s’incorrerà en el delicte de violació de domicili de l’article 202 del Codi Penal, encara que això pugui semblar una broma de mal gust. Si s’expulsa els ocupes a empentes i rodolons, s’estarà produint un delicte de realització arbitrària del propi dret, de l’article 455 del Codi Penal. En cas que s’opti per fer venir un manyà perquè canviï el pany, o es procedeixi a tallar la llum, l’aigua o el gas de l’immoble, s’estarà perpetrant un delicte de coaccions de l’article 172 del Codi Penal. En definitiva, qui sigui víctima d’una ocupació es veurà obligat a suportar un litigi (civil o criminal) de duració i resultat incerts; ja que en cas contrari, si vol agafar el brau per les banyes de mala manera, podria acabar seient al banc dels acusats.

Per sort, sembla que aquest panorama tan desolador està arribant al seu final. En haver-se tornat la situació del tot insostenible, són diversos els actors que exigeixen la proactivitat del legislador per defenestrar una regulació que s’ha demostrat injusta i obsoleta. Sense anar més lluny, a principis de setembre la Comissió de Normativa de l’Il·lustre Col·legi de l’Advocacia de Barcelona va presentar un projecte de reforma de la Llei d’Enjudiciament Criminal, que proposa incorporar un mecanisme de desnonament exprés. És a dir, que un cop presentada la corresponent denúncia, la víctima podria sol·licitar (i obtenir) la mesura cautelar de desallotjament, a diferència del que succeeix en l’actualitat. Així doncs, ja no s’hauria d’esperar a la conclusió del procés judicial, quan la sentència adquireix fermesa i esdevé executable, sinó que seria possible recuperar l’immoble si, en el termini de quaranta-vuit hores, l’ocupant no és capaç d’aportar un títol que legitimi la seva permanència. De totes maneres, aquest no deixa de ser un primer pas. Simbòlic, si es vol; però també contundent. I ara, perquè la reforma suggerida pugui materialitzar-se, caldrà que algú reculli el guant i posi en marxa la seva tramitació al Congrés dels Diputats.