Assegurava Antoni Gramsci que quan el que és vell no acaba de morir i el que és nou no acaba de néixer surten els monstres. O ves a saber si les bruixes o els bandolers

Ara que Olost ha decidit tocar el dos del Lluçanès, com ja va fer Sant Feliu Sasserra, no penso pas deixar d’anar a la Fonda Sala ni tampoc donar la volta per Prats –hauria de passar a més per davant de la Mola de Santa Creu– per arribar-me des de Perafita fins a Cal Trumfo, a la Torre d’Oristà, o fer cap al Serrat de les Forques. Tampoc he renunciat al Forn Pujals, Ca la Mercè ni Ca la Cinta, i menys a visitar el Roure de la Senyora, des que Sant Boi i Sant Agustí també van desdir-se de pertànyer al Lluçanès. I m’agrada treure el cap al Roc Llarg i recórrer la riera que va des de Sant Cristòfol fins al Cobert de Puigcercós, tot i que Sant Bartomeu i Santa Maria de Merlès ja fa temps que van dir adeu-siau. El meu sentit de pertinença al Lluçanès no m’ha portat pas a renegar i no voler saber res dels pobles que s’han esborrat d’un mapa que reconeix el territori com la comarca 43 de Catalunya. M’hi trobo bé a tot arreu, als 13 pobles que comparteixen el mateix marc geogràfic, units per la gastronomia, el lleure i la música, per la cultura, l’ensenyament i l’economia, capaços de funcionar a curt termini amb una fórmula conjunta anomenada Consorci. Havíem anat sempre plegats d’una manera o altra, com es va veure a Lluçà el 2002, fins que aquell ideal col·lectiu de convertir una comarca oficiosa en oficial es va fer realitat i hem quedat partits pel mig: set pobles a dins i sis a fora del Lluçanès. Estem a tocar els uns dels altres, tots sabem d’on som i d’on venim, ens coneixem de tota la vida i no ens acabem de trobar quan ens hem d’organitzar, com s’ha tornat a veure amb la constitució de la Mancomunitat. Vots a favor, en contra i abstencions, totes les opcions polítiques reflectides en una votació que demanava un cert consens després d’un acte sense massa grandesa per no dir mig furtiu celebrat a Santa Creu. No hauria de ser tan difícil discutir si el cost de passar a ser un Consell Comarcal és o no assumible –si surt a compte o no per massa car–, de la mateixa manera que s’hauria de poder visualitzar com funcionaria la comarca i què suposaria per la gent del Lluçanès. La qüestió és que aquesta feina no s’ha fet, no ha transcendit, no s’ha pactat o s’ha torpedinat perquè just quan hem sortit al mapa i a les notícies per presumir de les nostres virtuts i del futur se’ns han vist les misèries i el passat, víctimes de vells ressentiments, rivalitats mal enteses i interessos ocults o manifests que han corcat una terra tan mal gestionada com esquarterada. No es pot cosir un territori amb mitges veritats perquè són pitjors que les mentides ni és saludable tenir una coartada abans que buscar una solució, de manera que el que havia de ser un èxit s’està convertint en un fracàs. Tot ens agafa sempre en el pitjor moment quan es tracta simplement d’anar millor servits i de guanyar-nos tots la vida. Al cap i a la fi, estem parlant de fer operativa una unitat administrativa que permeti mancomunar serveis i facilitar les condicions per un millor modus vivendi, fins al punt de poder valer-se per si mateixa, tenir personalitat pròpia i no ser tan dependent, especialment dels grups agroalimentaris i dels terratinents o cacics, o sigui que pugui decidir si vol més o menys porcs, si fan falta encara més cavalls, si la pastura afavoreix les vaques, els xais o a les cabres, i no estar només a l’expectativa del turisme rural i de les concessions d’Osona, el Bages o el Berguedà. No hauríem de tenir por i sí ambició, viatjar amb els llums llargs i no curts, perquè si no se’ns farà fosc. El politiqueig ha abonat l’enfrontament i la sensació de desgovern o desmanec augmenta, com si uns es fessin la guitza als altres –és allò de si no podem manar nosaltres doncs que no mani ningú o abans que l’èxit pugui ser capitalitzat per algú prefereixo el fracàs de tots–, de manera que si aviat no s’hi posa remei la divisió afavorirà encara més a aquells egoistes que han defensat que ja els va bé com està tot plegat pels segles dels segles amén; talment com si donessin voltes a una rotonda sense sortida. No es tracta d’estimbar-se ni de fer marxa enrere sinó de trobar la manera de fer via sense perdre més el temps. El problema és que tot aquest joc de cadires està provocant la desorientació i confusió de la gent, farta de ser utilitzada, sense saber què s’ha de fer. I aquest és el risc que correm tots plegats, el de dimitir i engegar-ho tot a dida perquè no trobem qui generi confiança, transmeti credibilitat i ens expliqui de veritat de què va tot plegat. Jo em trobo gent d’Olost, Sant Feliu, Sant Boi, Sant Agustí, Sant Bartomeu i Merlès per tot el Lluçanès i m’atreviria a dir que el nus del conflicte no és pas al carrer sinó a algunes cases consistorials, com en dèiem abans, i que, per tant, qui dia passa any empeny o tal dia farà un any o mentre tingui un plat a taula tant me fa si plou o fa sol, o sigui la negació de la política. Assegurava Antoni Gramsci que quan el que és vell no acaba de morir i el que és nou no acaba de néixer surten els monstres. O ves a saber si les bruixes o els bandolers.

Assegurava Antoni Gramsci que quan el que és vell no acaba de morir i el que és nou no acaba de néixer surten els monstres. O ves a saber si les bruixes o els bandolers

El desori del Lluçanès