Caldria calcular el rèdit que tindria Orriols que la foragitessin ara via moció de censura

Ripoll té un problema des de fa temps. La capital de comarca més flàccida de Catalunya, la que va ser-ne Bressol, però on actualment no hi ha hospital ni unes especialitats mèdiques mínimes exigibles, la que no disposa d’emissora de ràdio municipal, ni d’una sala de concerts regulars, amb una vida cultural tirant a discreta, i on les grans cites anuals són d’una efervescència qüestionable de curta durada com la festa major, el Mercat Medieval i la Fira de les 40 Hores, té a més un gran dilema. El dilema no el tenen els vilatans, sinó els partits locals. Després d’anys de dormir a la palla, ara s’han despertat, perquè un gran nombre de vilatans no han donat continuïtat a la misèria política decadent que es repenjava en passar dies per empènyer anys. L’anàlisi externa gairebé no ha tingut en compte ni aquest vot de càstig, ni l’opacitat d’algunes polítiques socials que només serveixen per donar ales als rumors. En lloc d’impulsar aquesta transparència, el mateix consistori va crear una comissió antirumors que va quedar inactiva des del mateix moment de néixer, fomentant el boca-orella per més inexacte que en sigui el contingut. Des del migdia del dissabte de juny, quan els partits actualment a l’oposició van regalar l’alcaldia a una Sílvia Orriols que malgrat haver guanyat les eleccions es va presentar al ple de constitució sense ni tan sols haver-se preparat el discurs perquè no creia que la resta fossin tan maldestres, l’equació ha pujat uns quants graus de dificultat. En cas d’haver fet un govern de concentració, els 1.400 votants d’Aliança Catalana i algun ripollès més s’haurien escandalitzat i maleït un sistema democràtic per allò que no hauria manat el vencedor. Però s’ho haurien hagut d’empassar, tal com Casadesús primer i Munell després també van haver de fer-ho en dos mandats consecutius (2003-2011) quan CiU no va assolir la majoria absoluta i els partits d’esquerres van apartar-los de l’alcaldia en favor de Teresa Jordà (ERC). Ara, un cop haver accedit a presidir el consistori, la dificultat es multiplica. No n’hi ha prou que apliqui unes polítiques en què es fa pública la nacionalitat de delinqüents o rodamons que viuen al carrer, perquè de fet la seva obsessió amb determinada immigració ja la duia en el programa, i de fet per això la van votar. Tampoc semblen suficients les proclames d’ultradretana que li dirigeixen els col·lectius antifeixistes i antiracistes –que curiosament de vegades també adopten actituds una mica feixistoides– o bona part de la premsa generalista, si no van acompanyades de més contingut. Fer fora algú d’un càrrec –tal com s’està veient aquests dies en organismes federatius de l’esport del país veí– no és gens fàcil. Primer caldria que la resta de formacions es posessin d’acord. Perquè això passi s’haurien de superar recels, confrontar programes polítics en alguns punts antagonistes, i fins i tot refer empaties personals. Després caldrien uns arguments prou ferms perquè una part majoritària de la població ho entengués, basats sobretot en una inacció o incapacitat, que ara per ara ningú pot atribuir a una alcaldessa que per ara és molt més present que el seu predecessor. I, finalment, caldria calcular el rèdit que tindria per Orriols que la foragitessin via moció de censura. Si ho fan aviat podrien facilitar-li part de la campanya en cas que acabi presentant-se a unes eleccions generals catalanes. I tant en aquest cas com si esperen més, li posaran en catifa la reelecció del 2027 en les properes municipals. I és que l’efecte bumerang és una variable que la resta de formacions tenen prou present, i més encara amb els beneficis que pot reportar el relat de la victimització. La sensació ara mateix és que si les eleccions es fessin a mitjans de setembre els resultats serien encara més favorables a una Orriols que aquests primers mesos de mandat està assaborint els beneficis de l’eròtica del poder, constatables en l’actitud envers ella de molts veïns quan passeja pel carrer. L’altra solució és deixar-la manar, i esperar que la vessi tard o d’hora. El risc dels que la volen fora del despatx d’alcaldia és que si no en fa una de grossa, pot arribar d’aquí a tres anys i mig a una reelecció, havent crescut políticament. I la intrahistòria ripollesa ens diu que cada partit que ha ocupat el càrrec d’alcalde, ha repetit com a mínim durant un mandat més. La paradoxa del “i si ho fa bé?”, vaja. Mentrestant intentaré explicar-ho de forma tan neutral com en sigui capaç, encara que llavors algú em pugui acusar de blanquejar. I és que si el contrari del bonisme és el “malisme”, el de blanquejar deu ser emmerdar. Afortunadament o no, la majoria de gent ja s’emmerda prou sola, sense ajudes externes. Per tant, mentre m’ho permetin, intentaré ser fidel al que passa. Si em dediqués a això per fer calés, ja fa temps que m’hauria passat als publireportatges, que sembla que són bastant més lucratius.

Caldria calcular el rèdit que tindria Orriols que la foragitessin ara via moció de censura

El dilema ripollenc