El cas del TDK Manresa de bàsquet, que va alçar la lliga ACB 1997/1998 és un dels miracles més significatius

Des de fa uns anys es veuen moltes samarretes del Reial Madrid a Catalunya. I també del Barça per Madrid. O ets dels uns o dels altres. I si no, ets ximple, perquè qui vol ser de l’Eibar o del Mallorca, si gairebé mai tindràs cap opció de guanyar res que no siguin uns quants punts, o com a molt classificar-te per competicions europees amb moltíssima sort? Però els miracles també existeixen, i de tant en tant hi ha clubs condemnats al paper de losers que s’atreveixen a escopir a l’aire sense mullar-se, a contradir un statu quo que els menysprea com a comparses. El més recent a aconseguir-ho va ser el Leicester, que va guanyar la Premier League anglesa fa un parell de temporades, rebentant totes les previsions d’inici de temporada. I jo, que odio profundament la gent que té un equip preferit a cada país com si fossin mariners amb una xicota a cada port, vaig seguir les darreres jornades per endur-me una microalegria quan va superar finalment el Tottenham Hotspur d’aquell cara de pa de quilo de Pochettino. També ho va aconseguir anteriorment el Llagostera, plantant-se dues temporades a la segona divisió del futbol estatal, tenint una població de només 7.000 habitants. O a finals dels vuitanta el Mollerussa, que també va arribar a segona en una campanya efímera. El cas del TDK Manresa de bàsquet, que va alçar la lliga ACB 1997/1998 és un dels més significatius a casa nostra. Amb el tercer pressupost més baix de la categoria, el club del Bages liderat per un debutant Luis Casimiro, va dinamitar totes les previsions i estadístiques, per emportar-se un títol que normalment no està abocat al romanticisme. A la lliga regular ni tan sols havia estat un dels quatre primers que els hauria donat el factor camp a favor. Però així i tot va tombar primer Estudiantes, va tornar a Madrid per fumar-se al Reial amb dues sorprenents victòries a domicili en els dos primers partits, rematades al quart al Nou Congost. I a la final contra el Tau de Vitòria, en un vespre gloriós d’inici d’estiu, van tocar el cel amb els dits. Joan Creus, amb 41 anys era el seu antiheroi, el David prejubilat que s’havia carregat uns quants Goliats, en una plantilla completada per Jones, Sallier, Capdevila, Paco Vázquez, Alston, Singla o Lázaro entre d’altres. Des d’aquella temporada somio que aconsegueixo el Pulitzer des del Ripollès i em desperto amb humitats.

El cas del TDK Manresa de bàsquet, que va alçar la lliga ACB 1997/1998 és un dels miracles més significatius

El discret encant del David manresà