Hi ha l’opció d’actuar, prendre partit i intentar canviar les coses. Si ho fas, tens l’opció d’errar, topar-te amb un mur i que no serveixi de res. L’altra opció és suportar-ho tot, comportar-se com una massa pesada i no fer ni un pas que no sigui imprescindible

Vivim en un estat permanent de crispació. Culpa de la pandèmia, que la societat canvia o potser ha estat sempre així, però va bé buscar un culpable. Dilluns em truca un lector exaltat per explicar-me el que li acaba de passar. Mentre feia cua en un supermercat de Vic va recriminar a un client que no respectés el torn i se saltés a tothom per demanar canvi a la caixera. La resposta d’aquest últim va ser agressiva i desmesurada: amb insults i amenaces. Tot plegat va acabar amb una persecució pels carrers a la qual es van sumar dues persones més que acompanyaven aquell home. Va posar el cas en coneixement d’una regidora de Vic, del responsable de la Guàrdia Urbana i del director d’EL 9 NOU. No pot ser que passin aquestes coses, fins ara a Vic no passaven, i cal que s’expliquin per posar-hi fre, em deia.

L’endemà, ja més calmat, tornem a parlar. Em demana si crec que ell va actuar bé. Li cito un text de Franz Kafka que parla de les decisions i que serveix tant per aplicar-se’l a un mateix o també pels polítics. Hi ha l’opció d’actuar, prendre partit i intentar canviar les coses. Si ho fas, tens l’opció d’errar, topar-te amb un mur i que no serveixi de res. L’altra opció és suportar-ho tot, comportar-se com una massa pesada i no fer ni un pas que no sigui imprescindible. L’escriptor txec, en to provocador, aposta per aquesta opció i acabava dient que un moviment característic d’una actitud com aquesta és el desplaçament lent del dit petit sobre la cella. La imatge la trobo brillant.

No sé si ell va fer bé, però el cert és que hi ha massa gent, polítics i ciutadans, que porta les celles allisades.