Per sort, ja no es fan sessions-sopar de diapositives per explicar les vacances, però sempre trobes algú disposat a fer-te avorrir els viatges

La gent de poble té fama de desconfiada. Sempre que passo per fora d’una casa de pagès, tinc la sensació que hi ha algú a dins que ja fa estona que em vigila, i que quan sigui lluny del seu radi d’acció visual, seguirà sabent on soc exactament. Segur que el desconfiat soc jo, però crec que abans seria capaç d’ensarronar un savi universitari, que no pas a algú que treballa la terra. O com a mínim algú que la treballa sense passar-se el dia enganxat a un telèfon mòbil que li expliqui amb un tutorial com ha de fer-ho per donar menjar a les gallines o fangar l’hort. Que també n’hi deu haver. Un proverbi xinès afirma que quan el savi assenyala la lluna, el neci es queda mirant el dit. El poeta, físic, traductor i assagista David Jou –recentment reconegut amb el premi Mirada Oberta de l’Ajuntament de Vallfogona de Ripollès– és autor de la poesia El dit i la lluna, on es reconeix com l’idiota que mira el dit i no la lluna “perquè m’estimo el dit, la mà, el cos, la companyia que m’assenyala la lluna. I si m’assenyalés el bosc, el mar, el desert, la ciutat, seguiria mirant el dit més que no pas allò que m’assenyala, i tot em semblaria bell”. La gent “ruralitzada” també es miraria el dit, però més aviat preventivament, perquè no li acabin fotent dins de l’ull. L’estiu és època de fer el badoc, de voltar pel món aprofitant l’ànsia de viatjar que ens agafa a tots plegats. Per sort, ja no es fan sessions-sopar de diapositives per explicar les vacances, però sempre trobes algú disposat a fer-te avorrir els viatges, explicant-te que han trobat un conegut de Camprodon a milers de quilòmetres de distància. Igualment, hi ha qui renega de les dues setmanes que ha passat a un país asiàtic, on l’han rebregat a base de bé en visites organitzades pels llocs més turístics i massificats. Vaja, com si de cop i volta tots plegats ens haguéssim oblidat del mantra que durant la covid ens repetia quants llocs de bellesa infinita tenim a prop de casa, on encara no hem estat. Mai de la vida he anat ni al gorg de Malatosca, ni al torrent de la Cabana. Tampoc he posat els peus a Vallter, o al cim del Puigmal. En canvi, tot sovint m’agrada fer els més de cent quilòmetres que em separen de la Fosca (Baix Empordà) i perdre’m per camins vora el mar, estirar-me al vespre sobre la sorra de la platja de Sant Esteve per llegir una estona i fer companyia a les gavines rapinyaires, i estar ben pendent que cap savi vulgui indicar-me la lluna dels pebrots. Si algú gosa assenyalar-me-la amb el dit, pensaré en la cara oculta a la qual cantaven els Pink Floyd, i m’afanyaré a fotre el camp abans que no m’ensenyi també què porta dins la cremallera dels pantalons. I quan em vulguin donar lliçons d’origen asiàtic, els recordaré aquell proverbi ripollès que vaig sentir tot just fa unes setmanes, i que diu que “no hi ha res que em doni més pel cul, que que em vulguin donar pel cul”.

Per sort, ja no es fan sessions-sopar de diapositives per explicar les vacances, però sempre trobes algú disposat a fer-te avorrir els viatges

El dit i on poden ficar-se’l