Article d'Enric Castellnou

Article 21 de la vigent Constitució: “En los casos de reuniones en lugares de tránsito público y manifestaciones se dará comunicación previa a la autoridad, que sólo podrá prohibirlas cuando existan razones fundadas de alteración del orden público, con peligro para las personas o bienes.” Sembla increïble que s’hagi de reproduir aquest text constitucional avui, segle XXI, any 2022, dins la UE, a Catalunya. Però cal recordar-ho després que la Conselleria d’Interior, més en concret el seu conseller, Joan Ignasi Elena i Garcia (ERC), hagi prohibit les manifestacions/concentracions a la Meridiana de Barcelona. I que magnànimament hagi concedit un altre lloc de concentració, com un marquès medieval o renaixentista o com un governador franquista: no m’agrada que us manifesteu, però ja que insistiu, pesats, feu-ho en un raconet. És una actitud de govern derivada d’una concepció o mentalitat preconstitucional sobre la manera com es poden exercir els drets fonamentals: és el conseller qui es creu en el poder o la potestat o l’autoritat (atrocitat) de reconèixer –o tolerar?– generosament on es pot manifestar la gent. I no. Al contrari, és la Constitució qui ho permet i no cal l’autorització governativa per manifestar-se al carrer, sinó que es tracta d’un dret d’eficàcia immediata. L’època franquista s’hauria d’haver acabat, en especial per a un conseller de la Generalitat obligat democràticament a reconèixer el dret dels manifestants a concentrar-se sense autorització o sigui sense un control preventiu propi de règims no democràtics. No es tracta d’un favor governatiu. No podem oblidar que el dret i la llibertat de manifestar-se són formes d’expressar lliurement idees, propostes, reclamacions, reivindicacions de manera pública –i pacífica–, molestin o no als governants de torn. És una manera de participar políticament, ben respectable. Potser caldria recordar la sentència del Tribunal Constitucional 59/1990, any en què aquest organisme encara responia als principis bàsics de la Constitució, època en què no estava polititzat, o no ho estava tant. I l’assistència de la presidenta del Parlament no és criticable de cap manera. Com a ciutadana té tot el dret a manifestar-se, a assistir a manifestacions o concentracions públiques, com tothom, i la seva condició de màxima autoritat parlamentària hi aporta un relleu constitucional que, això sí, contrasta i posa de manifest l’error predemocràtic del conseller i dels qui li fan costat. Les crítiques dirigides a la presidenta Borràs responen a l’exercici d’oposició dels del 155 i Comuns i a la vegada ensenyen el llautó: són un reflex defensiu de qui ha comès una equivocació. De fet, pretén que els ciutadans mirin el dit que assenyala la lluna, no la lluna.

Article d'Enric Castellnou

El dit o la lluna