Dos mallorquins amb vinculacions osonenques: Màrius Verdaguer i Joan Perelló

La ciutat de Palma que el periodista i escriptor Màrius Verdaguer descriu a la seva obra mestra La ciudad desvanecida (1953) –traduïda al mallorquí brillantment per n’Aina Moll, sota el títol La ciutat esvaïda– té ben poc a veure amb la multicultural i turística capital de les Balears que avui coneixem. De fet, Verdaguer glosa una ciutat que en el tombant de segle XX deixa l’herència més rural, que George Sand entronitza en les primeres pàgines del seu Un hivern a Mallorca (1842), per obrir-se al mar i a la modernitat dels pensaments, que els poetes i assagistes Gabriel Alomar, Rubén Dario i Joan Alcover, o periodistes com Miquel dels Sants Oliver i el mateix Màrius Verdaguer –cosí germà del poeta de Folgueroles–, representen. Amb precisió de filaberquí, però fent gala de la senzillesa del llenguatge, Verdaguer ens acosta a una ciutat on el record del general Weyler, l’impacte dels primers periòdics com La Almudaina, les tertúlies maratonianes embolcallades de fum de cigar, les visites de s’arxiduc enamorat de la Serra de Tramuntana o la caiguda de les murades són presents en l’imaginari col·lectiu. “Ell veia la bellesa on els altres segurament no veiem res”, recordava al Diario de Mallorca el 2012 Isabel Ponseti Verdaguer, la neta de l’escriptor. En aquesta ciutat que pinta Verdaguer, el passeig des Born i el carrer de la Unió no eren curulls d’adolescents vestits amb roba atrevida i bosses a la mà de centres comercials o franquícies fast fashion. Ni tampoc hi havia músics de carrer arpejant melodies del folk nord-americà, ni el castellà o l’anglès s’havien imposat com a llengües de relació entre cambrers de les terrasses i clients vinguts de ves a saber on, si amb un dels creuers que atraquen al port o amb les més de 75.000 operacions anuals de l’aeroport internacional de Son Sant Joan. A la ciutat on va viure Màrius Verdaguer, a la cantonada on ara hi ha una vinoteca d’estètica minimalista (el Mantonegro, en record a una de les varietats de raïm més clàssiques de l’illa), l’embigotat i elegant Bernardo Fiol tenia la seva apotecaria. Els Fiol eren farmacèutics respectats a la ciutat i, dins del petit establiment que regentaven, fins i tot podien acollir en una estança per sota del nivell del carrer alguns joves vinguts de la part forana que a canvi de fer de nois dels encàrrecs tenien resguard i quelcom per menjar. Un d’ells era un alot nascut a Santa Maria del Camí el 1870, que mentre va ser ajudant de Bernardo Fiol va ser conegut per la seva afició a abeurar-se als pots del cabrer que transcorria de matí pel carrer de la Unió. I així havia esmorzat! En Joan Perelló era un marrec que, malgrat tenir pocs recursos però amb el batxillerat sota el braç, el 1887 es va matricular al seminari diocesà de Sant Pere, va entrar a la congregació del Sagrat Cor que s’establiria al monestir de Lluc i l’agost de 1927 va ser entronitzat com a bisbe de Vic. Els Fiol, poc després, van rebre una carta d’agraïment des del Palau Episcopal que serveix per rememorar aquesta petita anècdota. Després de la guerra, Perelló va ser especialment sensible en reparar els danys que havia sofert la catedral i recuperar les exaltades pintures de Josep Maria Sert. Màrius Verdaguer no va ser el mateix abans i després de la Guerra Civil. José Carlos Llop, en el pròleg de l’obra mestra del periodista, escriu lluint metàfora religiosa: “L’alegria intel·lectual de l’Edat de Plata, que culmina amb l’esplendor del 27 i Ortega al capdavant del pensament, es va convertir en una asfixiant quaresma després del carnaval de sang que va ser la Guerra Civil. Va ser així pels que la van perdre i mai van viure exilis daurats, sinó exilis –interiors i exteriors–, solament. I va ser així també per altres que, essent part del bàndol guanyador, es van distanciar i van comprovar que es morien de pena o avorriment”. Verdaguer, que s’havia desplaçat de Palma a Barcelona en la seva joventut i havia tutejat personatges com Machado, Stravinsky, Picasso o Dalí, va tornar a la ciutat de la seva infantesa amb el franquisme i es va refugiar en els seus pensaments, i entre l’anonimat de les seves amistats. Entre d’altres, la Margot, neboda de Bernardo Fiol i filla d’un comerciant de taronges original de la ciutat de Sóller. També el traçat de l’obra de Verdaguer es perd i s’abandona en aquella Palma que abraça l’arquitectura racionalista del règim, els anys que el financer Joan March es construeix el seu palau al costat de l’edifici del Círculo Mallorquín, actualment edifici del Parlament autonòmic i on hi ha una de les biblioteques més encantadores de la ciutat. Els anys d’esplendor del Círculo també són els anys que Verdaguer es passejava com a jove periodista i escriptor per la ciutat esvaïda, i anava contemplant aquells racons i aquells comportaments que després va transposar poèticament sobre un paper. La seva obra es va recuperar per homenatjar-lo públicament l’any 2013.

Dos mallorquins amb vinculacions osonenques: Màrius Verdaguer i Joan Perelló

El dormitori del bisbe Joan Perelló a la “ciutat esvaïda”