El dret a no tenir por
La nostra societat avui viu sota les repercussions d’una epidèmia desconeguda per uns vigatans fets a una existència tranquil·la, sense estridències.
La pandèmia ens està canviant. Costa no rebel·lar-se contra mesures que no ens agraden, però que les sabem imprescindibles. La primera contradicció la tenim en el fet de no disposar d’arguments per rebutjar allò que no volem. La majoria es resigna, resta callada tot esperant un final que sap llarg i complicat però que arribarà. D’altres esperen trobar un motiu per sortir al carrer. Qualsevol pretext és bo perquè les causes són plurals. No podem sortir quan i on volem, hem de deixar de fer moltes més coses de les que voldríem fer.
Però alguns no han estès de què va la cosa i han triat el camí de la violència. Anar a destrossar mobiliari urbà i comissaries de policia no serveix ni per cremar les frustracions. La sentència d’una justícia encara arrelada en el franquisme, d’una judicatura que s’ha quedat tan enrere que és provocadora, ha motivat que alguns, la majoria joves, aprofitin sentències injustes per sortir a demostrar que no els agrada el caire de la seva existència.
Però no tots els problemes tenen l’arrel en pandèmies i en sentències injustes, però ens afecten i molt en el nostre dia a dia. Alguns no necessiten situacions límit per ser incívics, va amb el seu tarannà, està integrat en el seu ADN. En aquests casos el problema és un altre; no fan accions espectaculars d’aquelles que surten als mitjans informatius, però el seu mal és pitjor perquè s’allarga en el temps, perquè és més constant i perquè fa mal sobretot als més febles. A algunes zones de la ciutat de Vic els comerciants i veïns pateixen el gota a gota d’un incivisme que cal erradicar. Les víctimes reben amenaces i provocacions constants. Per incomprensible que sembli, aquestes actituds no reben resposta de qui caldria i els provocadors se n’aprofiten. Això passa a Vic, almenys a alguns barris de la ciutat, i cal trobar-hi solucions.
Els nostres professionals tenen resposta a aquests problemes, només cal decidir-se i aplicar-les. No podem permetre que alguns comerciants es plantegin tancar portes en veure perillar la seva integritat i la seva dignitat ni que famílies senceres es plantegin renunciar viure al barri per insuportable.
Tampoc sembla complicat posar-hi per resoldre problemes com el dels bars que se salten el confinament, sovint de manera barroera. Endrecem el barri. Està bé tenir una ciutat 30, una ciutat per als vianants, però aquesta societat més lliure de fums també es mereix patir menys furts, menys amenaces encobertes i menys bretolades. Alguns sectors de la ciutat pateixen per l’actuació de grups que no necessiten excuses per sortir al carrer, perquè de fet s’hi passen el dia. Atemoreixen sense distingir sexes, edats o professions. És fàcil saber qui són, sovint no porten mascareta, van en colla i ignoren el significat de mots tals com civisme i educació.
Ara que la climatologia i les vacunes ens fan pensar que el retorn a la normalitat no la tenim tan lluny com fa uns mesos, ha arribat el moment d’articular la manera de fer net del tot, de permetre que la multiculturalitat i maneres d’entendre la societat ens serveixi per enriquir-nos culturalment i no pas per fer-nos víctimes dels incívics.