Quan érem adolescents a la majoria d’amics els agradaven els cotxes. Jo m’avorria a matar quan parlaven dels centenars de vàlvules d’un model, dels litres de benzina que gastava cada tants quilòmetres, o de la velocitat màxima a la qual arribava en només deu segons

M’agrada ser raret. No vull dir raret d’anar pel carrer parlant en veu alta i fent coreografies, perquè això, de fet, s’ha convertit en el més normal del món. Raret, com a antònim de gregari. I si pot ser fins i tot raret dins del grup de rarets, molt millor encara. Quan érem adolescents a la majoria d’amics els agradaven els cotxes. Jo m’avorria a matar quan parlaven dels centenars de vàlvules d’un model, dels litres de benzina que gastava cada tants quilòmetres, o de la velocitat màxima a la qual arribava en només deu segons. Anys després semblava que eres idiota si no anaves a veure el Titanic del pèssim James Cameron, però un quart de segle més tard he sobreviscut sense fer-ho. I ja entrats al segle XXI, havies d’anar sumant G al teu mòbil fins a convertir-te en una eina al seu servei i no pas a la inversa. O com a mínim, això sembla si ens fixem en la majoria de gent que passeja pel carrer amb un dispositiu telefònic a la mà, en la mateixa gestualitat que si en realitat engrapés els testicles d’un os formiguer. A Ripoll fan un concurs fotogràfic on només pots participar si tens Instagram, o enquestes que exclouen a qui no disposa de WhatsApp. I clar, amb el meu benvolgut i a estones prescindible Nokia, no puc ni participar en el concurs fotogràfic ni a les enquestes. Però és que d’aquí a deu anys, continuaré sense poder-ho fer, perquè la raresa ja se m’ha convertit en militància. Tenim un model social basat en les aparences, on res és massa el que sembla. A més de ser imprescindible portar sempre a sobre un carnet d’identitat que a més no és del nostre país, ara també ens cal dur-hi el telèfon ben carregat de bateria, i amb un nombre d’aplicacions molt elevat i inversament proporcional a l’activitat neuronal del nostre cervell. No cal pensar, perquè sempre hi haurà algú disposat a fer-ho per nosaltres. I vinga codis QR, cites prèvies, intel·ligències artificials, però sobretot buidor, quantitats industrials de buidor. Un dels avantatges de no tenir fills deu ser precisament que no els hauré de deixar en herència un planeta en decadència, anant cap al desastre sense frens, però això sí, amb mòbils per donar i vendre. Ben mirat, tots els humans som rarets, o sigui que finalment ser raret equival a ser bastant convencional. Sempre s’ha dit allò que naixem sols i morim sols, tot i que m’imagino que els bessons no poden afirmar-ho sense mentir, i que molts dels viatgers del Titanic també van ofegar-se acompanyats, si més no en la franja horària i la geogràfica. Tot plegat per la mala fortuna d’haver volgut ser els primers i –sense saber-ho també els últims– de fer en aquell transatlàntic el trajecte entre Southampton i Nova York, el 1912. I total perquè els immortalitzés Cameron i no pas Kaurismäki, Gilliam o Woody Allen. Desgràcies que no venen soles.

Quan érem adolescents a la majoria d’amics els agradaven els cotxes. Jo m’avorria a matar quan parlaven dels centenars de vàlvules d’un model, dels litres de benzina que gastava cada tants quilòmetres, o de la velocitat màxima a la qual arribava en només deu segons

El fantàstic món dels rarets