Sebastià Alzamora ens ofereix una interessant perspectiva sobre un moment històric marcat per la revolució de 1868, coneguda com la Gloriosa, que va comportar el desterrament de la reina Isabel II i l’inici del sexenni democràtic

Per comprendre millor el debat polític d’avui pot ser útil mirar enrere per trobar algunes claus d’interpretació. La publicació de la darrera novel·la de Sebastià Alzamora, El Federal, ens ofereix una interessant perspectiva sobre un moment històric marcat per la revolució de 1868, coneguda com la Gloriosa, que va comportar el desterrament de la reina Isabel II i l’inici del sexenni democràtic, un context propici perquè l’any 1869 esclatés l’anomenat Foc de la Bisbal, previ al breu regnat d’Amadeu de Savoia (1871-1873) i de l’encara més fugissera Primera República (1873-1874). Escriptor i home de pensament, Sebastià Alzamora no es limita a la crònica dels fets bèl·lics d’una revolta efímerament reeixida, una part, per cert, excel·lent del relat que l’autor sap teixir d’una manera admirablement resolta des d’un punt de vista literari. Alzamora, a més, ens hi acaba confrontant amb les insatisfaccions i les incerteses de la vinculació de Catalunya a un projecte d’Espanya on hi ha més detractors que partidaris del reconeixement de la seva diversitat consubstancial. Un dels aspectes més brillants d’El Federal és el retrat que ens aporta dels dos protagonistes principals d’aquell episodi, amb visions antagòniques del món: el governador militar de Girona, el brigadier Romualdo Crespo, i l’alcalde de Sant Feliu de Guíxols i diputat Pere Caimó. Però tot seguit hi hem d’afegir altres personatges fonamentals de la narració, com ho són els responsables de l’hospital de campanya instal·lat en un convent: la dona de Caimó, Isabel Batalla, la mestra Isabel Vilà i l’Anna Rocas i el seu marit, Zacaries Siro. Al llarg del text Alzamora ens hi presenta els ideals d’aquells federals d’esperit democràtic i de vocació de dignitat, que van des de la comunió de l’home amb la natura a la separació entre l’estat i l’Església, la llibertat de culte, l’abolició de les quintes i evidentment un federalisme republicà. La contraposició de Crespo i de Caimó i la mirada crítica d’Alzamora sobre la violència constitueixen aspectes centrals de l’obra. Un dels implicats en la revolta, Francesc Sunyer, diputat i fugaç alcalde de Barcelona, afirma “Els homes estem sempre més a prop de la barbàrie del que estem disposats a admetre”, una frase que es fa gairebé inevitable associar a la setena de les Tesis sobre la filosofia de la història de Walter Benjamin. Mentre Romualdo Crespo opinava: “La força sempre és necessària. Una certa força convenç les persones de la providencialitat del poder”, Pere Caimó es lamentava: “El vessament de sang és una imbecil·litat [...]. Una solemne, petulant i tràgica imbecil·litat.” Però Alzamora no s’està d’anotar “com és de poderós el vincle entre les persones quan les envolta la violència” i d’aportar una observació prou significativa: “Les paraules que es diuen en el combat són lleugeres a la llengua i feixugues a la memòria”. Podríem afegir-hi que les que formen part de la millor literatura perduren.